Demà hi haurà eleccions a Euskadi i, com sempre que el dilema és moral, ens hi sentirem particularment implicats. I, també per ser moral, hem de fer explícits els nostres valors abans de qualsevol argumentació, no fos cosa que passàs per raonament asèptic allò que és ben ple d'ideologia. La meva ubicació en l'espectre polític és pública: som, fonamentalment, nacionalista, però també demòcrata. Ambdues marques me vénen, probablement, d'una reacció cerebral i animal contra el franquisme. Aquells que no hem nascut a l'Espanya de matriu castellana, hem tengut la percepció viva de la doble agressió del franquisme: la particular, contra la nostra identitat nacional i cultural, i la general, contra la decència política i intel·lectual representada pel fascisme (consider que aquest barbarisme s'ha d'acceptar per respecte als vells que l'utilitzaren amb propietat com a adaptació del fascio italià, i per consideració a la nostra tradició lingüística, que sempre ha tendit a designar en foraster les coses dolentes). Bé: com a nacionalista i demòcrata, les meves simpaties estan al costat de la coalició PNB-EA, encara que m'agrada i trob molt respectable l'opció d'Esquerra Unida a Euskadi (els seus militants proposen el federalisme com a solució, però respectarien qualsevol decisió del poble basc en l'exercici de l'autodeterminació). El Partit Nacionalista Basc va tenir una actuació lleial i heroica el 36, al costat dels demòcrates i contra els violents, i no l'he vist mai canviar aquesta actitud que l'honora. Respecte d'Eusko Alkartasuna, no tenc cap dubte del seu progressisme de la seva integritat i de l'esforç que dedica a la recuperació nacional i cultural del seu poble (i l'amistat de Carlos Garaikoetxea és una de les poques satisfaccions sense torna que m'ha proporcionat la política activa). Crec, finalment, que els governs nacionalistes d'aquests darrers vint anys han estat bons per al País Basc: han aixecat l'economia del seu territori, han fet avançar l'euskera i han esterilitzat l'ofensiva de l'espanyolisme que els arribava amb la immigració tutelada per l'Estat (ofensiva que és més present que mai, com hem pogut comprovar darrerament en l'exhibició d'interessada ignorància sobre l'existència de nacions distintes de la castellana). A hores d'ara, més de la meitat dels joves que tenen entre 18 i 25 anys són partidaris de la independència del seu país, i aquesta és la generació que s'ha educat a l'escola democràtica. Aznar i Mayor Oreja no se'n poden avenir: el poder de l'Estat i de la propaganda televisiva no ha pogut estroncar aquest procés. No és estrany que prenguin determinacions dramàtiques: ara o mai, deuen pensar horroritzats. Primera providència: fora contemplacions. L'objectiu no és la pau, sinó aturar la secessió. I com que la treva d'ETA anava en aquesta direcció, el disgust era monumental. I segona providència: l'únic element atacable de la política basca és la violència (passada, durant la treva) d'ETA; per això convé que tothom identifiqui nacionalisme amb violència. «Arzalluz, cabrón...», cridaven, incauts però ben alliçonats, els assistents al funeral de Jaca, aquesta setmana. Agressions a Ibarretxe i cap crit contra ETA completaven el panorama. No sentírem, a les televisions espanyoles, cap condemna als «asesinos» que no vagi acompanyada de «y sus cómplices». La manipulació és tan grollera i tan massiva que, per força, ha de ser eficaç. Tanmateix, els demòcrates espanyols comparteixen amb el govern l'opinió que la unitat d'Espanya s'ha de preservar, fins i tot sense contemplacions democràtiques. Després la Història ja aixecarà acta de com la liquidació dels nacionalistes bascs ha estat neta; tan neta com altres liquidacions anteriors. Demà s'enfrotaran la racionalitat i la manipulació. De les urnes en sortirà, probablement, un parlament ingovernable. Serà el moment en què els còmplices de la demagògia, els irresponsables dirigents del PSOE, hauran de decidir si volen fer un tèntol en l'orgia espanyolista, o si, en un exercici refinat d'autodestrucció, encara volen ajudar el PP a culminar l'afany imperial amb lògica militar. La unitat d'Espanya defensada pel PP, i Euskadi defensada per ETA, aquesta és la confrontació clara que cerquen els violents de cada banda. La guerra.