Quan la història faci honor a la memòria de Gabriel Cañellas li haurà de reconèixer que, amb la inestimable col·laboració de José María Aznar, col·locà el primer nacionalista i, després, el primer socialista al Consolat de la Mar. De la caiguda del primer nacionalista, se n'ocupà el mateix Cañellas; de la caiguda del primer socialista, se n'ocuparen també els electors. Perquè, efectivament, de les amistats que tenia l'expresident Jaume Matas es poden deduir moltes de coses. Una de les quals, que era criptosocialista. Aquestes amistats s'avenen molt bé amb el perfil que ens hem fet d'un determinat militant del PSOE dels anys vuitanta, aficionat als saraus de la beautiful people, als clubs nàutics, a les «saritas», a la posmodernitat ideològica i a la combinació de la vida empresarial amb la dedicació a la política. Així, lògicament, l'ara ministre de Medi Ambient coneixia bé els costums i les propensions del molt hipotètic adversari. En el debat que es televisà abans de les eleccions autonòmiques del 1999, Francesc Antich es preocupava pel país, mentre que Matas patia per aquell PSOE més espanyol que obrer i socialista. El candidat es passà quasi tot el programa lamentant els patiments d'un partit socialista que, en el cas d'arribar al Govern, seria hoste dels radicals partits minoritaris ecologistes, nacionalistes i esquerrans. Ara ho he entès. Els seus amics del PSOE, no eren d'aquesta corda i devien passar molta, però que molta de pena. En aquell supòsit, per a ells, seria com si no haguessin arribat al Consolat de Mar, pitjor encara que si hi hagués la fracció del PP amb què compartien aficions. (Ah, Matas no és el primer ministre criptosocialista que Aznar inclou a un govern seu).