Gabriel Ferrater, «in memoriam»

De més de la transcripció de dues conferències seves inèdites "que s'han conservat enregistrades" sobre la poesia de Carner, Riba i Foix, fonamentalment, el volum ens ofereix un total de vint-i-quatre treballs, la majoria anàlisis crítiques del corpus ferraterià, encara que hi ha també sis testimoniatges d'amics i companys del poeta. Entre aquests darrers cal destacar Malentesos ferraterians, de Pere Gimferrer, qui formula dues preguntes una mica compromeses: «Història literària pròpiament dita de la literatura catalana contemporània, quant temps fa que seriosament es fa i s'estudia a la universitat? Ben pocs anys. Tradició crítica: hi ha alguna cosa que s'assembli a una tradició crítica a Catalunya a l'època contemporània?» A la mateixa secció trobam igualment La fertilitat de G. F., de Narcís Comadira, on se subratlla que la contribució més important de l'autor de Les dones i els dies ha estat la de «suprimir de la noció de vers la noció de mel·lifluïtat, la noció d'harmonia, i substituir-la per una noció de solidesa semàntica». Per qualque cosa la forma ferrateriana suposa l'organització conjunta de llengua i sentit».

Des del punt de vista biogràfic són especialment valuoses les aportacions de Ramon Gomis, Apunts per a una biografia, i de Jaime Salinas, Evocación de Gabriel Ferrater. També són particularment reveladors els dos treballs sobre Ferrater com a crític d'art, Sobre Ferrater sobre pintura, de Félix de Azúa, i, sobretot, G.F., crític d'art: valor i vigència d'una mirada diferent a l'art contemporani, de Jordi Ibañez. Per descomptat, les característiques que Ibañez destaca en la visió ferrateriana de la pintura són també, en bona part, perfectament vàlides per a la seva concepció del poema, si bé amb la important matisació que la forma seria més important en la primera "que no té cap funció de predicació moral" que en la segona, la qual sí té una certa comesa ètica.

Els temes d'una confabulació: Gil de Biedma i Ferrater, d'Enric Bou, i Ferrater remembering with Gil de Biedma, de Christopher Whyte, incideixen en la famosa «conspiració» de l'Escola de Barcelona per a obtenir l'atenció del públic lletraferit de la pell de toro o Carpetobetònia. Però també, en el cas de Ferrater, per a comptar amb alguna mena de suport col·lectiu o d'acompanyament "ni que fos una mica simbòlic" per a inventar-se una tradició catalana, enfront dels «criteris patrioticoreivindicatius, historicistes, que eren (i són!) els habituals en la historiografia catalana», segons Bou.

Per acabar, Res no conferirà mai més sentit, de Josep M. Uyà, és un descarnat i colpidor comentari de dos poemes de Ferrater especialment desolats, en els quals podem dir que toca fons: S-Bahn i Les mosques d'octubre. Cal no perdre's tot aquest material, el suc del qual òbviament no es pot esprémer en aquest article. Com cal també, per descomptat, rellegir tota l'obra ferrateriana, sense menystenir els volums pòstums, com, per exemple, Escritores en tres lenguas (1994), a cura de J. M. Martos, i Papers, cartes, paraules (1986), preparat per J. Ferraté, el seu germà.