L'exposició antològica que podem veure "que cal veure" de Caty Juan al casal Solleric constitueix, de per si, un homenatge a qui ha sabut cultivar tantes belles arts, perquè no n'ha cultivat sols una o dues i, certament, inspira tot un respecte que hagi estat així.
En una època en què predominen tant les instal·lacions, les obres transitòries o efímeres, l'art conceptual i els ready-made o els objects trouvés, la seva obra sens dubte "malgrat la riquesa de l'evolució que ha experimentat" no està precisament de moda. Però ja és hora que ens traguem del cap l'absurda idea que una pintura, per exemple, per a quedar, per a tenir valor "per a tenir un valor atemporal" ha d'estar de moda, ha de ser actual. Tot garbellat, l'actualitat no és res, no és quasi res o és ben poca cosa. El present "en matèria d'art" és com el tall feridor d'una navalla, una quantitat infinitesimal entre les immensitats del passat i del futur. I tot garbellat, l'art "l'art vertader, l'art autèntic" no té edat.
En l'exposició que recomanam vivament, podem contemplar el desplegament d'una sensibilitat que ha practicat tant la pintura, el dibuix i el gravat com la ceràmica i la confecció o el teixit dels tapissos més agosarats i decoratius. Des d'una aquarel·la, Calobra (1951), que crida l'atenció només entrar-hi, fins a un colpidor Berenar damunt l'herba (1992), un acrílic d'una força gairebé brutal "a l'altre extrem de la sensibilitat pictòrica", i un Autoretrat monumental, de tècnica mixta, així com també un exquisit Contrallum (1992), un oli no de grans dimensions però que és una vertadera obra mestra, realitzada o aconseguida en estat de gràcia, podem admirar tota una sèrie d'obres ben dignes de figurar en el futur Museu d'Art Modern que s'ha d'instal·lar al buc del fortí del puig de Sant Pere, entre sa Drassana i Santa Catalina.
Sense possibilitat de fer-ne una recensió exhaustiva, no em sabré estar d'esmentar dos paisatges parisencs, Point de la Tournelle i Place des Vosgues, dos olis de 1965 que a mi m'han recordat vagament Benard Buffet, així com també dos altres paisatges de l'illa, Mundia (Manacor), de 1974, i, sobretot, Son Roca (1972), realment extraordinari.
Quant a la figura humana i al retrat, destacaria Eivissenca en el balcó (1969) i Madò Catalina (1968), sense oblidar una Niña sentada (1961), de formal vertical, 55 x 132 cm, un retrat del seu home, amb uniforme de gala, el rostre, l'espasa i el bastó de comandament sense donar-los color, un Retrat de Luis (1978) i, molt especialment, un Retrat de Luis Antonio (1968), un dibuix a pinzell sobre tela, en format vertical gros, realment molt aconseguit i "si no he d'escandalitzar a qualcú" elegant.
Però cal recordar també la qualitat de les ceràmiques i dels gravats. Entre les primeres n'esmentaré una de blavenca, de 1983, que es titula Poblera pel graciós dibuix que figura al fons de la peça. Quant als gravats, m'ha semblat molt bo un Desnudo en color (1981), realitzat amb la tècnica de la reïna i amb una tonalitat siena molt clara, Mecedora azul (2000) i Reposo (1990), sengles monotips que demostren tot un savoir faire.
Per a acabar, crec que ens hem de treure el barret davant la tan diversa i encertada labor d'aquesta Dama de les Belles Arts que és Caty Juan del Corral.
