L'exposició antològica que podem veure "que cal veure" de Caty
Juan al casal Solleric constitueix, de per si, un homenatge a qui
ha sabut cultivar tantes belles arts, perquè no n'ha cultivat sols
una o dues i, certament, inspira tot un respecte que hagi estat
així.
En una època en què predominen tant les instal·lacions, les
obres transitòries o efímeres, l'art conceptual i els ready-made o
els objects trouvés, la seva obra sens dubte "malgrat la riquesa de
l'evolució que ha experimentat" no està precisament de moda. Però
ja és hora que ens traguem del cap l'absurda idea que una pintura,
per exemple, per a quedar, per a tenir valor "per a tenir un valor
atemporal" ha d'estar de moda, ha de ser actual. Tot garbellat,
l'actualitat no és res, no és quasi res o és ben poca cosa. El
present "en matèria d'art" és com el tall feridor d'una navalla,
una quantitat infinitesimal entre les immensitats del passat i del
futur. I tot garbellat, l'art "l'art vertader, l'art autèntic" no
té edat.
En l'exposició que recomanam vivament, podem contemplar el
desplegament d'una sensibilitat que ha practicat tant la pintura,
el dibuix i el gravat com la ceràmica i la confecció o el teixit
dels tapissos més agosarats i decoratius. Des d'una aquarel·la,
Calobra (1951), que crida l'atenció només entrar-hi, fins a un
colpidor Berenar damunt l'herba (1992), un acrílic d'una força
gairebé brutal "a l'altre extrem de la sensibilitat pictòrica", i
un Autoretrat monumental, de tècnica mixta, així com també un
exquisit Contrallum (1992), un oli no de grans dimensions però que
és una vertadera obra mestra, realitzada o aconseguida en estat de
gràcia, podem admirar tota una sèrie d'obres ben dignes de figurar
en el futur Museu d'Art Modern que s'ha d'instal·lar al buc del
fortí del puig de Sant Pere, entre sa Drassana i Santa
Catalina.
Sense possibilitat de fer-ne una recensió exhaustiva, no em
sabré estar d'esmentar dos paisatges parisencs, Point de la
Tournelle i Place des Vosgues, dos olis de 1965 que a mi m'han
recordat vagament Benard Buffet, així com també dos altres
paisatges de l'illa, Mundia (Manacor), de 1974, i, sobretot, Son
Roca (1972), realment extraordinari.
Quant a la figura humana i al retrat, destacaria Eivissenca en
el balcó (1969) i Madò Catalina (1968), sense oblidar una Niña
sentada (1961), de formal vertical, 55 x 132 cm, un retrat del seu
home, amb uniforme de gala, el rostre, l'espasa i el bastó de
comandament sense donar-los color, un Retrat de Luis (1978) i, molt
especialment, un Retrat de Luis Antonio (1968), un dibuix a pinzell
sobre tela, en format vertical gros, realment molt aconseguit i "si
no he d'escandalitzar a qualcú" elegant.
Però cal recordar també la qualitat de les ceràmiques i dels
gravats. Entre les primeres n'esmentaré una de blavenca, de 1983,
que es titula Poblera pel graciós dibuix que figura al fons de la
peça. Quant als gravats, m'ha semblat molt bo un Desnudo en color
(1981), realitzat amb la tècnica de la reïna i amb una tonalitat
siena molt clara, Mecedora azul (2000) i Reposo (1990), sengles
monotips que demostren tot un savoir faire.
Per a acabar, crec que ens hem de treure el barret davant la tan
diversa i encertada labor d'aquesta Dama de les Belles Arts que és
Caty Juan del Corral.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.