L'allau de crítiques injustes a la insolència (i insolvència) del discurs del negre del senyor Rei permet treure'n una conclusió il·lustrativa: la majoria matisen el problema presentant el monarca com un autòmata que llegeix allò que li donen. La responsabilitat és de qui li ho escriu i, per tant, cap a ell han d'anar els retrets. Curiosament, quan les perorates han sortit passablement encertades, cap d'aquests meticulosos opinadors no ha comentat que allò estava massa bé per ser del senyor Rei. La lògica aristotèlica té exigències antipàtiques per als comentaristes esburbats, però divertides per a aquells que miram de respectar-la. És ben evident que aquests senyors tan posats que critiquen només la loquacitat en el discurs borbònic tenen del senyor Rei un concepte molt més baix del que es mereix. Jo mateix, que som republicà, i no d'aquells que consideren que amb aquest rei un republicà s'hi pot trobar còmode, no crec que la monarquia accepti haver de llegir coses que la deixen en ridícul o que ofenen bona part dels seus súbdits. Si ho fa, és perquè vol, i considerar-ho així és infinitament més respectuós que tenir el senyor Rei pel lloro parlant del govern. De manera que seria bo que aquests militants entusiastes del sistema no humiliassin la monarquia amb els seus intents de desviar la crítica cap al negre del senyor Rei (o fent-nos tornar a la memòria allò del «buen vasallo si hubiere buen señor»). En qualsevol cas, és una mica infantil que un espanyol trobi que pot passar per decent pel sol fet d'afirmar que allò no és l'opinió del senyor Rei. Ja som una mica grandets per acceptar el joc de discutir si és primer l'ou o la gallina. Som tan grandets que fa una mica més de cinc cents anys que, indis i catalans, travessàrem aquell portal que, com el de l'infern de Dante, du escrit: «Abandonau tota esperança». N'hi ha, però, de renitents, que encara es pensen que Espanya seria habitable si el senyor Rei canviàs de negre, o que no patiríem talls d'electricitat si dimitís el senyor Reus. Il·lusos. Són gent que, malgrat els desenganys i les llenderades a l'esquena, són incapaços de qüestionar el sistema. I això que basta haver llegit les novel·les de John Le Carré per entendre que les històries sempre són complicades, que no hi ha bons ni dolents, i que és l'impersonal sistema qui mou els fils de tota la trama. El sistema determina que ara no s'ha de dir que el castellà s'ha estès liquidant altres llengues, i el sistema és agraït i protegeix aquells que l'interpreten correctament com fan el senyor Rei o el darrer pagès de la semitundra castellana. El sistema determina que la invasió d'Amèrica va ser un encuentro afortunat per a tothom, i que, en canvi, el 31 de desembre el rei en Jaume va entrar a Palma a sang i fetge; salvatges com érem i som, no va saber substituir la conquesta per un encuentro civilitzat, i per això no hem de voler commemorar aquella violència, sinó el fet pacífic i intrascendent del 12 de setembre: el sistema és clement amb aquells vassalls responsables que s'avergonyeixen de la seva història, sempre que aquesta història no sigui la d'Espanya. El sistema determina que els encerts del govern i de les institucions afegeixen glòries a Espanya, però que el franquisme no n'hi va restar cap; de fet, no va existir. Consegüentment, la restauració borbònica va ser com la concepció de Maria: immaculada.