El discurs del Rei amb motiu del lliurament del «Premi Cervantes», afirmant que el castellà mai no ha estat una llengua d'imposició, creà una gran polèmica a nivell d'Estat. Segurament ha estat una de les manifestacions reials més qüestionades des de la restauració de la monarquia l'any 1975. Només alguns destacats dirigents del PP i del PSOE, així com els mitjans de comunicació més espanyolistes, han intentat justificar les paraules del monarca, atribuint en tot cas la responsabilitat a una errada dels assessors de la Casa Reial. Però el discurs del Rei no respon a cap error, ja que totes les seves intervencions són minuciosament elaborades per donar-los la dimensió que el Govern de torn considera més oportunes atesa la importància de les seves repercussions.

La monarquia és un instrument en mans de la política del Govern en temes considerats d'Estat. I la realitat és que en un moment de tanta transcendència com la campanya electoral basca, les paraules del Rei no deixen de tenir el seu significat d'acord amb l'estratègia que PP i PSOE han dissenyat per criminalitzar els nacionalismes i refermar l'hegemonia d'un Estat central fortament cohesionat i castellanitzat. La pràctica d'un discurs maniqueista que divideix la societat entre bons i dolents és la pedra filosofal d'aquesta estratègia. Els bons són els constitucionalistes, que són els que defensen les llibertats i la democràcia en l'únic marc que és possible, el de la indissoluble unitat d'Espanya. Els dolents són els nacionalistes, que representen un compendi de tot allò que és rebutjable a una societat lliure i democràtica, i, a més, són els culpables de les atrocitats que comporta el terrorisme.

En aquest marc la intervenció reial no és gens innocent, ben al contrari, legitima plenament la bonhomia dels postulats dels partits espanyolistes. Afirmar, en aquests moments, que la llengua castellana mai no ha estat imposada és una manera de negar que hagi existit mai un contenciós polític entre les nacionalitats i l'Estat espanyol fruit de la seva llarga tradició de repressió, imposicions i, fins i tot, pràctiques etnicides respecte de tot allò que no és nacionalment castellà en els seus dominis. Afortunadament, però, la història de la persecució de les llengües no castellanes és tan recent, en alguns aspectes present encara, que les paraules del Rei no han convençut cap d'aquells que les hem patit.

Plantejaments com aquests es tornen en contra de la credibilitat democràtica, la llibertat, la tolerància i la pluralitat dels que les persones que ho promouen. Perquè no és democràtic falsejar la història per imposar un determinat model nacional, com tampoc ho és manipular l'opinió pública per criminalitzar opcions plenament legítimes com ho són el PNB i EA. Creim que ja és hora de denunciar aquesta estratègia política dissenyada pel PP, secundada pel PSOE i difosa d'una manera tan reiterativa i asfixiant per la majoria de mitjans de comunicació espanyols durant les 24 hores del dia. És inacceptable que es pretengui instrumentalitzar el terrorisme d'ETA, les seves víctimes innocents i la indignació generalitzada de la societat davant el fenomen de la violència per aniquilar políticament el nacionalisme democràtic al País Basc.

Fins ara, ningú no s'havia atrevit a vincular la fi del terrorisme amb el vots als partits espanyolistes, PP i PSOE, com han fet la plataforma Basta Ya o la immensa majoria de creadors d'opinió dels mitjans de comunicació estatals. El propi Mayor Oreja ha afirmat que si el PP, amb el suport del PSOE, guanya les eleccions basques i derroten als nacionalistes s'acabarà amb ETA i el País Basc entrarà en una fase de democràcia de la qual no ha gaudit fins ara. Davant d'unes manifestacions d'aquesta naturalesa no podem més que restar perplexos i constatar, si això és cert, el fracàs més absolut de Mayor Oreja al capdavant del Ministeri d'Interior, així com de tots els governs espanyols de l'etapa democràtica. Si l'Estat amb tots els seus ressorts de poder no ha pogut garantir l'exercici de les llibertats democràtiques, quines armes secretes tendrà el Sr. Oreja com a Lehendakari que no hagi pogut fer servir com a ministre d'Interior per combatre ETA? La resposta és cap. En aquest cas, és ben legítim que pensem que durant la seva etapa ministerial el Sr. Mayor Oreja no va fer tot el que policialment podia fer-se contra ETA i es va reservar per actuar en una futura etapa com a Lehendakari del PP. Com que aquesta possibilitat, a més de ser delictiva, repugna qualsevol consciència democràtica, pensam que el Sr. Oreja un cop esdevengui Lehendakari obrirà les portes del diàleg sense exclusions, com ha intentat fer el PNB i per això ha estat criminalitzat.

Persistir en les tesis immobilistes de blocs no té cap sentit, i si hores d'ara els candidats Oreja y Redondo amenacen de tancar ikastolas, revisar l'ensenyament de la història d'Euskadi o clausurar determinats mitjans de comunicació, etc. i afirmen que amb assassins i els seus còmplices, entre els quals ja hi col·loquen el PNB i EA, mentre no abracin les seves tesis constitucionalistes, no hi ha lloc per al diàleg, aquesta situació no es pot mantenir per més temps si no es vol arribar a una fractura social de resultats imprevisibles. Recordem que fins fa molt poc temps per arribar a acords amb HB els partits estatalistes només els exigien que condemnessin la violència, cosa que PNB i EA han fet sempre.

La realitat és que ETA només beneficia electoralment als partits centralistes. Perquè si avui no existís el problema de la violència al País Basc, la campanya electoral giraria entorn a les polítiques i al projecte de país de cada partit. I en aquest camp els nacionalistes guanyen per golejada. Fixau-vos, si no, en les realitzacions del nacionalisme al País Basc. A pesar de tants anys de xacra terrorista, el País Basc és la comunitat amb més creació de riquesa, amb els salaris més alts de l'Estat, amb les pensions més altes, amb un dels sistema de prestacions socials més avançat d'Europa, amb les infraestructures i equipaments més moderns de tot l'Estat... Aquest és el vertader balanç de la gestió del nacionalisme a Euskadi. I el PP i el PSOE saben que en aquest terreny de joc poc hi tenen a fer.

Hi ha molt en joc a les eleccions al País Basc. Ens hi jugam un model d'Estat, que voldríem modern, plural i integrador, davant el model arcaic, únic i excloent del Partit Popular. Però ens hi jugam una altra qüestió no gens menys important. Ens hi jugam un PSOE que podria liderar un projecte d'Espanya plural i integrador, o un PSOE que fa seguidisme de la dreta més imperialista i reaccionària. Quin model d'Espanya defensarà el PSOE després de les eleccions al País Basc?