A un cementiri, actualment abandonat, de les rodalies d'Oslo, encara poden llegir-se, a una llosa, dues lletres que diuen «Ange Bleu». I un any, 1909, que cal suposar que correspon a la mort de la persona que hi ha davall. El cementiri serà enderrocat qualsevol dia, si ja no ho ha estat, i desapareixerà el darrer vestigi d'un trapezista, nascut a Mallorca, del qual ja no es té memòria. L'oblit, en aquest cas concret, no deixa d'ésser natural. «Ange Bleu» va actuar a l'antic Teatre Balear, el de fusta, que era situat on actualment hi ha els jardins de s'Hort del Rei. Durant tres nits seguides de la tardor de 1900, «Ange Bleu» va travessar com una llendera el cel de Palma. Després, va embarcar-se, amb la gent del circ, sense parlar amb ningú. Va ésser Miquel Sarmiento, a les pàgines de La Última Hora, qui va descobrir la identitat del famós trapezista. Nomia Joan Pocoví, i d'infant s'havia gronxat d'una de les campanes de l'església del seu poble. Tanmateix "tot i aquesta referència tan espectacular", el bon periodista no va poder establir l'indret exacte del seu naixement. Així deia que era de Sencelles, així de Binissalem. El mateix «Ange Bleu» no tenia cap interès a desvetllar la seva biografia. Els rumors que varen córrer per les tavernes fins unes setmanes després de la seva actuació, coincidien a afirmar que d'adolescent s'havia vist embolicat en un assumpte de faldes. Amb el vicari del poble, concretament, i sols n'havien tingut constància els familiars del jove, el bisbat i les autoritats del poble. Entre tots aconseguiren que la història passional s'acabàs abans que fos de domini públic. El vicari va ésser enviat de rector a un llogaret de muntanya, i en Joan va embarcar-se cap al sud de França. Son pare tenia amistat amb un botiguer de Sóller, establert a Marsella, que li va donar feina. Inicialment, per tant, va vendre fruita. Més endavant, uns mallorquins que procedien d'Anvers el veren de cambrer a un bistrot de l'estació de Bordeus. Fins i tot parlaren amb ell. A posta, perquè ells ho digueren, s'ha comentat que freqüentava un gimnàs, potser perquè així podia donar curs a les seves dues grans aficions, que eren enfilar-se a les altures i contemplar el mascle en l'estat més natural possible. Madame Guillot va reparar en ell casualment, mentre tallava un bistec al bistrot. Madame Guillot era vehement en tot, de manera que va atacar la carn amb ganes. Allò que va succeir a continuació és de pel·lícula còmica. El ganivet va relliscar contra l'os, va sortir disparat de les mans de la madame, i Joan Pocoví l'agafà al vol. Aquesta demostració d'habilitat va meravellar madame Guillot, tant o més que el fet de veure a dos pams de la seva taula aquell jove ros i rioler, d'ulls cels i un cos tallat a mida. Quan Joan Pocoví li va explicar que els reflexos de què havia fet demostració eren un do natural, i que es gronxava al capcurucull d'un campanar sense sentir vertigen, madame Guillot tot d'una li va oferir feina al seu circ. Aleshores, madame Guillot era una dona madura, no gaire agraciada de fesomies, que passejava una voluminosa panera de sabater ja que es passava mitja vida asseguda a la taquilla. Això de banda, tenia un bon ull per a l'espectacle. Va ésser ella qui li va triar el maillot de color cel i qui li va cercar un nom artístic adient. L'aprenentatge d'ell va ésser ràpid. Mentrestant feia una mica de tot, i segons quines coses feia monsieur Guillot procurava no veure'l. En realitat, madame Guillot havia perdut el moix d'angora sota les rodes d'un carruatge, i Joan Pocoví li inspirava una tendresa similar. Poc li importava l'homosexualitat del jove i les seves aventures continuades, si ella el tenia al llit sempre que volia. S'entenien a la perfecció. Tan cert és que tot i que ell va conèixer senyors ben situats que li oferien una vida regalada, mai no va voler abandonar el circ ni el matrimoni Guillot. D'altra banda, en el cel cada cop es trobava més segur. Fatalment, aquesta seguretat acabaria per ésser la seva desgràcia. Actuava a Oslo un horabaixa especialment fred i va refusar els guants que li allargava el seu ajudant. Va volar com el més fabulós ocell, però les mans, balbes, no saberen aferrar-se a la barra travessera de l'engronsadora. Va caure des de molt amunt, des del cel potser. I en arribar els auxilis ja no respirava. L'enterraren l'endemà. Madame Guillot va deixar sobre la llosa una rosa groga, mentre monsieur Guillot mirava a una altra part. Ho va fer, ell, per no perdre els bons costums, perquè no li calia dissimular. Començava a nevar sobre Oslo, i el groc de la rosa clapejat de blanc no era més que el rastre discret d'un amor del qual, els dos amants, no havien esperat gaire.