El desè aniversari del traspàs de Francesc de Borja Moll ha passat gairebé inadvertit, tal com correspon al savi, treballador i discret, que va ésser en vida. Entorn al seu sepulcre es reuniren familiars, alguns polítics i qualque professor universitari. L'homenatge a Moll s'ha de fer a les aules, però sobretot al carrer. Casualment, el matí que es cobria de flors la seva llosa, vaig reparar que les obres de modernització de la part del mercat de Santa Catalina destinada a la venda de peix han conclòs amb la retolació dels trasts en català. Heus ací un homenatge a Moll, em vaig dir. Desgraciadament, aquesta mena d'iniciatives no es prodiguen amb la freqüència que seria desitjable. Què hi farem? A hores d'ara ja podem afirmar, sense por de pecar de catastrofistes, que el Pacte de Progrés no considera la normalització lingüística entre les seves prioritats. Que l'actitud del Govern Antich és infinitament més receptiva, en relació a la llengua catalana, que la mostrada per qualsevol dels governs conservadors? És evident. Matas, en cas de guanyar les eleccions darreres, tenia previst potenciar la balearització. És a dir, pensava valencianitzar la qüestió lingüística seguint els dictats del model Zaplana. No sé si ho hauria aconseguit. Zaplana té ulls de serp i estic per afirmar que llengua bífida. No sé com té la llengua Matas, però els ulls són de bon al·lot. Tanmateix, tocant a temes lingüístics, es transforma ràpidament en un petit Borja. No en pensa una de bona. Si més no, seva va ésser la decisió d'enviar l'únic col·laborador lingüísticament presentable que tenia a rebre els milers de manifestants que arribaren fins al Consolat reclamant que la normalització no fos paper banyat. Les comparacions, per tant, respecte a l'actitud que tenen davant el fet lingüístic conservadors i progressistes, no són possibles. Això no vol dir que ara per ara puguin repicar les campanes. La matusseria gonellista del govern Matas contrasta amb la indiferència del govern Antich. Sí, sí: he escrit indiferència, i tant de bo tengués oportunitat de penedir"me'n. Però no ho crec. La conselleria de Turisme és un exemple llastimós de la minsa consciència lingüística del govern. Fa unes setmanes, DdB publicava una carta d'un lector que denunciava com la pràctica totalitat de les pancartes que ornaven la meta en una prova ciclista patrocinada per la conselleria esmentada havien estat redactades en castellà. Aquesta primavera s'ha previst la celebració, en el Coliseu Balear, d'un torneig de tennis, amb patrocini total o parcial del senyor Alomar. Aquest torneig ja és rebutjable pel fet de fer"se en el marc on es fa. El fet que uns tennistes amb calçonets curts confonguin l'arena que han trepitjat Ordóñez o El Viti amb la de la platja de s'Arenal, és un sacrilegi, sols disculpable si ens atenem a la superficialitat del món que els envolta. Però la qüestió és una altra. La publicitat del torneig, feta en multitud d'idiomes, prescindeix totalment del català. Tan cert és que el senyor Balañà "que és aquest empresari que organitza curses de braus a Barcelona i espectacles de xivarri a Palma" va assistir a una de les gales de l'edició passada, i em confessava la seva estupefacció davant la falta de qualsevol vestigi de mallorquinitat en el recinte. Insistesc, imagín que a l'edició d'enguany la conselleria de Turisme hi aboca cabals a dojo. Si és així, el conseller s'ha fet mereixedor d'una estirada d'orelles d'aquelles que fan mal, perquè Turisme té la responsabilitat de donar a conèixer, als estrangers, el fet lingüístic diferencial de les terres catalanes respecte a l'Estat. Afortunadament, la feina que tira endavant la Direcció General de Política Lingüística és coherent. La retolació dels trasts de Santa Catalina és cosa seva. I ho és també l'organització de cursos d'aprenentatge de català adreçats a castellans, alemanys, francesos i anglesos. Així mateix el lèxic de l'oferta immobiliària (català"castellà) que ha fet arribar als API és summament pràctic. I l'exigència del nivell C per a accedir a les places que convoca l'Administració, ha estat una batalla guanyada a l'immobilisme. Fixau"vos: segons els alarmistes la mesura gairebé havia de provocar una fractura social, i ja ni se'n parla. En fi, sense cap mena de suport entusiàstic del govern i amb un pressupost de misèria, el senyor Melià va fent coses i cosetes. En acabar comptarem. No sé si aconseguirà salvar"nos els mots, però sí justificar la seva feina.