Segons l'exbatle de Barcelona Pasqual Maragall, el senyor Rodríguez Zapatero ara tendrà bons motius per qüestionar seriosament la Llei d'estrangeria, vist que el Consell Consultiu català hi ha detectat brots d'inconstitucionalitat. És possible que alguns socialistes, Maragall entre els quals, hagin dipositat en el senyor Rodríguez Zapatero unes esperances que es transsubstancien inexorablement en desil·lusió: pensau en les indecisions inicials i en la signatura del pacte antiterrorista, amb un soci que a continuació reconeix que es tracta d'arraconar els socialistes, honora el torturador Melitón Manzanas i es nega a condemnar l'alzamiento: com si tot plegat no fos part de la campanya antiterrorista del PP "com si aquesta campanya antiterrorista no fos tan sols una part d'una campanya de molt més ample abast i d'objectius més ecumènics. En fi, si algú havia recuperat l'esperança que els socialistes espanyols farien alguna cosa més que una repassada cosmètica, ja pot assumir que haurà d'abandonar tota esperança. (Per cert, un mea culpa sense escletxes: no he llegit encara la versió de la Divina Comèdia del Dant que ha fet Joan Francesc Mira: ignor, per tant, si segueix essent admissible la recomanació d'abandonar tota esperança tal com servidor l'acab d'escriure).
Igual que els socialistes catalans, els de per aquí també tenen una mala peça al teler. La societat civil, en el cas dels catalans, i alguns socis de govern, en el cas dels illencs, els empenyen de cap a, si més no, salvar una mica la cara en aquesta tragèdia/astracanada en què han degenerat, per culpa del mal govern i dels dimonis de l'Espanya eterna, la qüestió de la immigració i la famosa llei feta per no ser aplicada. Com s'ho faran, si el senyor Rodríguez Zapatero respon amb mitges tintes, com s'ho faran si el senyor Rodríguez Zapatero deixa córrer lliurement per les seves venes el fluid d'una, grande y libre, que l'acosta més a Aznar que a aquestes vel·leïtats perifèriques?
Perquè una cosa sembla segura: la qüestió no es podrà resoldre amb subtilitats diplomàtiques, de les quals té mancança absoluta el senyor Rodríguez Zapatero.
Francesc Antich, una persona a la qual no hem d'anar a ensenyar res sobre la qüestió, pot marcar la diferència entre un socialisme humanista, plural, amb sensibilitat, i un altre que només cerca, a les fosques i desesperadament, dividends electorals.
