Un dia proppassat, als encants, vaig comprar Una Roma per Cèsar (representació dramàtica en sis actes) de Jaume Vidal Alcover. L'obra, si bé ens parla del poble romà, ho fa de l'universal que no es deixa sotmetre per un dictador. Catilina, Crassus, Pompei... tot el poble romà es conjura per assassinar Cèsar. Bé... sabem qui ho va fer, i no fou Catilina. Aquests detalls són insignificants quan, a través dels diàlegs, se'ns deixen veure els fets. Fets que mai no veiem. És teatre contat. Les accions passen fora de l'escena i els personatges ens conten el fil de la història. La particularitat de teatre per a cecs provocà, en l'estrena (6 d'ctubre de 1969), una crítica funesta que desil·lusionà molt l'autor. Ara caldria reestrenar-la, encara que només sigui per reparar el greuge comès en vida de l'autor. I, ja que hi som, reeditar-la.

De raons no en falten. La col·lectivitat i l'individu no canvien mai. Baucis creu que els déus dominen el Cèsar; Virgili no. I Semprònia parla d'una reforma agrària que no arriba mai. Lèntul és la veu més crítica universal de tota l'obra. Veu que, al final, mort Cèsar, s'interroga "cosa que hauríem de fer més sovint: «¿I Roma? ¿I Roma?».