És el mateix de sempre, no sé per què encara em poden arribar a indignar aquestes coses, tants anys amb diferents persones, però idèntiques actituds, golafreries, posats inhòspits pel personal magre de butxaca. Bush inaugura el seu mandat amb la promesa formal de la reforma educativa. Les escoles públiques no funcionen com cal, així com toca, el fracàs escolar és molt alt, la violència va amb augment dins les aules. Solució?: introduir un sistema de beques per subvencionar les famílies que duen els seus fillons als col·legis privats o religiosos, que és la gent com toca. Cap problema. Provar d'arreglar les públiques? Intentar trobar el motiu o motius pels quals no funcionen be i esmenar-los, apaivagar-los almenys? No ca, ben alerta! I un be negre! Les seves filles, els fills dels seus amics que li han fet costat econòmic a la campanya electoral, no hi van a les públiques. Apa, xec escolar i tira milles, que qui dies passa, anys empeny. Hem de saber on tenim el tall, deu haver pensat ell, el Bush, el nou xerif mundial.

I per afegitó, la promesa de política de rearmament, fer una nació més forta encara i així poder xulejar més, posar en marxa allò del capell galàctic i demés filigranes còsmiques. Fotre, i les fàbriques d'armes estan en plena producció i no hi ha una sola guerrona per anar-hi a cremar míssils, ni míssils anti míssils ni res de res! Es tractarà d'improvisar-ne alguna prestet, ben d'hora, ja ho veureu, per l'Àfrica, per Centreamèrica, onsevulla. No són temps de dormir de demés i que s'acumulin els residus d'urani empobrit, subproducte de les centrals nuclears, dels submarins, dels portaavions... S'ha d'aprofitar el saïm vermell de les calderes, en haver acabat d'obrar el porc, sempre s'ha vist, això.

I de tot allò darrer que va deixar disposat el Bill Clinton abans de fer el boliquet entre somriures de foto i deutes, com són ara les mesures de prevenció d'accidents laborals, o l'obligació de proves bacteriològiques a totes les indústries càrniques i matanceres, de moment que dormin el somni dels justs, tranquil, assossegat, profund, ja ho veurem més avant... No fos cosa que hi trobassin alguna espongiformitat i se n'anàs en orris tota la indústria dels «perritos» i les hamburgueses, i això, de cap manera, fins aquí podíem arribar... I llavors: el que no es sap, no es pot témer, au, punt en boca i a callar com el mut del fogó de can Gil, que semblava que ho sabia tot però no ho volia dir. I referent a la reducció d'imposts que ha promès l'home en campanya electoral, a mi m'ha revingut dins el cau de la memòria l'acudit del mosset d'escultor que començà a fer feina a un taller i el mestre li digué: aquí tens una bona soca de la millor fusta, n'has de treure un Sant Crist, que en sabràs?. Sí, sí, bé, bé. Quan, després d'un parell de dies el mestre va anar a veure l'escultura com anava, es trobà amb què gúbia i mosset havien fet molta feina, hi havia porgueres pertot arreu i el tronc s'havia reduït moltíssim, quasi no en quedava, i: Què sortirà aquest Sant Crist, qualque dia? I el mosset: no us preocupeu, mestre, si hi és aquí dins el Sant Crist dels nassos, sortirà, vaja si sortirà! I venga cops de masseta a la gúbia! O sia, si el Bush redueix imposts, coneixent el seu tarannà de paparra grassa i aferradissa, i el contingent del capital que l'ha situat allà on és, pens que la reducció sortirà del darrer trosset de fusta de la butxaca esquifida dels més magres del panorama econòmic ianqui, o no sortirà, com el Sant Crist del mosset. Ja ho tocarem en les mans, ja, ben aviat. Un poc de respecte per a ell, dius, Joan? Jo sols respect allò respectable, avui per avui.

De tota manera, és el que hi ha i a aquestes noces es serveixen aquestes dolces. Sembla mentida que encara no m'hi hagi sabut acostumar a les justícies «convenients», les prepotències dels polítics, la gent que comanda en lloc de governar... Sembla mentida.