Pels fats de l'ofici, aquests darrers dies he tengut la sort de parlar amb certa extensió amb dues persones d'aquestes que et fan recuperar la confiança en el gènere humà, i que m'han acostat des de dues perspectives ben diferents a la qüestió bàsica i imprescindible per a una convivència civilitzada: la solidaritat. Per un costat, l'exvicari general de la diòcesi mallorquina, Joan Bestard, i per l'altre, el metge Antoni Mesquida. Mossèn Bestard està fent la seva tesi doctoral sobre un tema tan interessant, i tan íntimament lligat, encara que a primera vista no ho sembli, a l'ètica cristiana, com és la incidència de la globalització en els països del tercer món. I de l'estudi comparat de les encícliques de contingut social dels darrers Papes amb els onze informes que fins ara ha publicat l'ONU sobre l'evolució de la humanitat, el senyor Bestard treu una primera conclusió que ens hauria de fer pensar molt: Els homes i els pobles són avui molt més interdependents que abans, però no més solidaris. El senyor Mesquida, per la seva banda, és el gran impulsor d'una ONG mallorquina que està duent a terme una gran tasca d'ajuda solidària a diferents països del tercer món a l'Amèrica Llatina. Són els dos aspectes, el teòric i el pràctic, d'una mateixa qüestió i d'una mateixa actitud. Perquè la tesi doctoral del senyor Bestard necessàriament haurà d'esser, encara que ell no s'ho proposi, una denúncia duríssima de les desigualtats que hi ha en el món, il·lustrables en un exemple que pot semblar banal, però que té unes premisses i unes conseqüencies d'abast incalculable, com és que només al Japó hi ha més telèfons que a tots els països d'Àfrica junts. I l'ONG Llevant en marxa que impulsa el senyor Mesquida, juntament amb uns quants altres manacorins benemèrits i molts de col·laboradors de tots els indrets de Mallorca (per cert: qui vulgui més informació pot consultar la pàgina llevantenmarxaUwanadoo.es), duu a terme una tasca francament engrescadora d'ajuda als pobles indígenes de la selva amazònica, a Perú i Colòmbia. I hom no sap què resulta més admirable, si l'ajuda pràctica que reben els indígenes amazònics, o la vivència personal dels qui la presten, practicant la solidaritat des d'un racó de l'altre cap de món, des d'un poble gran de Mallorca que, damunt del paper, no tendria cap motiu per sentir-se convidat a defensar uns pobles indígenes perduts dins la immensitat de la selva de l'Amazones. Però no: Aquesta és precisament la visió insolidària que hem de combatre. Perquè tots ens hauríem de sentir no ja convidats, sinó obligats a aportar el nostre esforç personal a la lluita contra les desigualtats. Sense cap dubte, la immensa majoria seguirem sense fer-ho, i ni tan sols no ens hauria de servir d'excusa el fet de sentir una certa enveja perquè ja ens ha passat el temps de passar penalitats i perills per dins la selva. Però almanco hauríem de retre homenatge a la gent d'entitats com Llevant en marxa, que posen ben alt el nom de Mallorca en gestes que a mi me semblen molt més importants que la Copa Davis. I no obstant això, m'asseuré davant el televisor a veure si guanya en Carles Moyà. Paradoxal i lamentable. Però cert.