Els darrers dies d'aquest mes de febrer tendrà lloc a Nova York la Setmana de Cultura Catalana, un conjunt d'activitats destinades a donar a conèixer productes de la cultura catalana al mercat nord-americà. La principal novetat d'aquesta lloable iniciativa és la coorganització de l'esdeveniment entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, fet que permetrà que hi hagi una nodrida representació illenca dins el programa d'actes, amb una gens menyspreable difusió del nom de les Illes Balears i la seva identificació amb la cultura catalana.
És de vital importància que ens adonem que l'única manera que la nostra llengua i cultura puguin desenvolupar un paper dins el món de la globalització que s'està gestant és que ajuntem esforços. És evident que una cultura com la nostra compartida només per una desena de milions de persones no pot competir en quantitat de produccions amb les cultures angloamericana ni hispanoamericana ni francesa, però això no significa que hàgim de renunciar a ser coneguts i reconeguts internacionalment, sinó que cal treballar perquè ens vegin com una realitat singular, capaç d'arribar sense intermediaris i interessar a persones d'arreu del món en la nostra gastronomia, la nostra música, la nostra literatura o la nostra pintura.
Aquesta no és, emperò, una tasca fàcil, ja que partim d'una situació de prou desconeixement dins l'àmbit internacional. Basta dir, per exemple, que moltíssims estrangers se pensen que la paella és un plat típic espanyol, o que a Mallorca la música tradicional és el flamenc.
Seria absurd pensar que les nostres illes, per elles mateixes tenen prou capacitat per encarar una tasca tan dura com aquesta, així que, el més assenyat és ajuntar esforços amb els altres territoris de parla catalana per promocionar conjuntament els nostres trets diferenciats i les nostres produccions culturals. Cal que ens adonem que o ens salvam tots plegats o desapareixem tots plegats. Iniciatives com la Setmana de Cultura Catalana a Nova York són del tot necessàries, però quedaran coixes si no reben també el suport d'Andorra, el País Valencià i la Catalunya Nord i escriptors, músics i actors d'aquestes contrades no contribueixen amb el pes que els pertoca en la promoció del conjunt de la nostra cultura.
De la mateixa manera, l'institut Ramon Llull, destinat, precisament, a la difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, necessita també la contribució de tothom i no únicament de la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Caldrà que els seus promotors no estalviin esforços per tal d'aconseguir ampliar el nombre de socis.
Cal recordar el símil de la mata de jonc que ja Muntaner, en el segle XIII feia servir per reclamar la unitat d'acció entre els distints territoris dela Corona d'Aragó i els regnes de la seva nissaga. Una branca de jonc és molt bona de rompre, però si n'ajuntam unes quantes i les lligam ben fortes, ja no hi ha cap home capaç de rompre-les.
