Miquel Vicens

Divendres passat va morir Miquel Vicens (1915-2001) i l'enterraren dilluns, de manera que l'han acomiadat els dies més negres de l'hivern. Ha estat, la imatge grisa del cel, el contrapès a una vida aventurera i colorista, caracteritzada, tanmateix, pel rigor professional. Miquel Vicens ha d'ésser considerat el Xavier Cugat mallorquí. Músic i compositor, va ésser un dels primers directors que, a la postguerra, varen aconseguir que les seves orquestrines fessin part de l'espectacle de les sales de festes, i que no en fossin una comparsa. Vull dir que el públic no sols anava a sentir-les tocar, sinó que les anava a veure actuar. L'any trenta-nou, Vicens va incorporar-se a «Los Trashumantes», procedent de «El Gato Negro», un cafè de meuques amb piano d'entreteniment que hi havia al carrer de la Ferreria. Aleshores, «Los Trashumantes» era una formació més de les que es repartien les actuacions de Villa Rosa, Rosales, Virginia, Trocadero, Casablanca o Los Pinos. Encara que els seus components eren músics de la categoria de Bartomeu de Lete, Ernest Felani i Pere Singla, la incorporació de Miquel Vicens va dur implícita una renovació del repertori i, sobretot, un canvi total de la posada en escena, perquè «Los Trashumantes» eren showman's. Pere Bonet "Bonet de San Pedro" i Juanito Coll "El Viejo Duque", foren dues de les incorporacions més rellevants dels primers anys quaranta. Inicialment «Los Trashumantes» tocaven, sobretot, jazz, que era un ritme selecte i observat amb recel per la censura franquista. Tanmateix, els anys més triomfals de «Los Trashumantes» es produïren quan Francesca Ramírez va substituir un Bonet de San Pedro que iniciava, en solitari o amb conjunts creats per ell "«Los 7 de Palma», entre d'altres", una carrera carregada d'èxits. Amb la felanitxera Francesca Ramírez com a vocalista, «Los Trashumantes», a part de conrear el jazz, incorporaren el pasdoble i el bolero al seu repertori, cosa que els va permetre arribar a un públic més nombrós. Hi ha una caricatura magnífica, del també felanitxer Joan Maimó, a la qual surten els Cosme Adrover, Pere Singla, Lincoln Barceló, Francesca Ramírez, Juanito Coll, Miquel Vicens i Ernest Felani. És a dir, «Los Trashumantes» que obtingueren els èxits més coneguts. Entre l'any quaranta-dos i el quaranta-vuit enregistraren deu discs per a la Casa Odeón, cosa que, si tenim en compte les penúries de l'època, ens pot donar una idea de la popularitat que assoliren arreu de l'Estat. Tanmateix, «Los Trashumantes» no va tenir una vida llarga. L'any cinquanta Miquel Vicens va viatjar als Estats Units amb la Capella Clàssica, i en acabar la gira va encaminar-se a Mèxic. No tornaria a Mallorca fins al setanta-u, més preocupat per a donar a conèixer el seu repertori de jazz o les aportacions que havia fet a la música clàssica, que de compondre cançonetes de l'estil de No me pegues, mamá o Querido Honolulú, popularitzades per Francesca Ramírez. Ben igual «Los Trashumantes» continuaren actuant sense ell, no ho sé amb certesa. En qualsevol cas qui ens ho podria confirmar o desmentir és Ernest Felani, que gaudeix d'una salut excel·lent. Francesca Ramírez va mustiar-se en els escenaris dels cafetons d'Algèria. Fa uns mesos, la mare de Nadal Batle "una altra felanitxera espavilada i simpàtica", em va contar que l'havia vista en el poble, anys enrere, asseguda en un cotxe aparcat. Usava ulleres fosques i procurava passar desapercebuda. La mare de Nadal Batle sols recordava que li havia dit que residia a València amb el seu espòs, Pere Singla, i que es trobava malalta. He sabut que va morir, encara que en desconec el dia i l'any. En realitat, d'aquella colla de músics importants de la postguerra en queden pocs de vius. Felani i Pere Bonet únicament. Un testimoni excepcional de l'època va ésser la viuda de Miquel Vicens, Aina Llodrà, una dona que valia un món. Però la malaltia ha fet malbé la seva memòria, de manera que el record de «Los Trashumantes» i el seu perfum de música i de bohèmia són a punt d'esvair-se. O ja s'han esvaït. L'esquela de Miquel Vicens especificava que havia estat músic i compositor. Potser hauria d'haver afegit que acabava de deixar-nos un «Trashumante», perquè al marge del valor musical de la seva obra posterior, mai no va poder desprendre's dels seus orígens artístics.