cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

El camp de batalla

En Jaume va comparèixer, parant la mà, un diumenge del Ram davant el portal de les Tereses. Era una festivitat assenyalada. Els menestrals, els propietaris i la gent amb títol de l'entorn s'havien vestit les robes millors per assistir a la benedicció de les palmes. Tal com és costum en aquesta diada, el sol brillava esplendorós i la gent estava alegre, cosa que va permetre a Jaume arreplegar un jornalet en cèntims de velló. Això el va animar a tornar"hi un dia i l'altre. Don Cosme, que era el rector de l'església, el va acollir amb simpatia. Era evident que en Jaume es trobava en el llindar de la decadència física, i això arribava al cor de la gent. A posta don Cosme no va interessar"se pel seu passat. Els pidolaires no n'han de tenir, de passat, perquè un pidolaire amb passat és un revolucionari. Jaume era evident que no en tenia o que havia fet tot quant era al seu abast per oblidar"lo, de manera que representava el seu paper de damnat de la terra de manera absolutament correcta. Si s'aturava davant l'església un cotxe o un carruatge, abandonava el portal, per córrer a obrir la porta als passatgers i, quan passaven per davant d'ell, els saludava amb els ulls baixos i un «Déu vos guard». L'estiu vinent va dormir en els bancs de la Rambla, i en arribar les brusques de setembre don Cosme va pregar a mestre Sidro que, a les nits, el deixàs aixoplugar a la pallissa de la plaça de toros. Mestre Sidro n'era el conserge. I la plaça es trobava a dues passes de les Tereses, just allí on s'havien aixecat les murades. Si en Jaume mirava pel finestró de la pallissa contemplava el camp obert, una planúria sembrada d'ametlers, travessada per un caminoi de carro que es perdia a l'infinit. En Jaume no podia evitar una certa esgarrifança en mirar pel finestró. Els ametlers són arbres de fullam poc espès i li transmetien un sentiment viu de desemparament. No hi cantaven aucells a les branques, i ell sempre va tenir la sensació que feia segles que ningú no caminava pel paratge. Un horabaixa, a l'hora del crepuscle, va veure a la llunyania, de manera difusa, el perfil d'un guerrer, armat amb espasa i llança, que colcava un cavall de pelatge gris. Va forçar l'esguard per tal de cerciorar"se'n. Era evident que el guerrer s'apropava, perquè ara ja podia distingir una creu vermella en el seu pit.

En caure la fosca va deixar de veure'l. Més tard, el va sobresaltar, enmig del somni, el renill d'un cavall. Era un renill salvatge, amb sons metàl·lics. Instintivament va cobrir"se amb feixos de palla i va contenir la respiració amb els ulls ben oberts fins que va clarejar. Aleshores va guaitar pel finestró i no va distingir l'empremta dels unglots a la terra ni cap mena de senyal del pas d'un guerrer a cavall. Tanmateix, l'horabaixa, el paisatge desert va clapar"se de figures. No era un guerrer cristià allò que veia a la llunyania, sinó que eren molts. I els cavalls galopaven cap a ell. Va allunyar"se del finestró i ja de tard, quan s'havia fet fosc, va sentir"los passar al galop. L'endemà, el paratge era el de sempre, desert i malenconiós. En Jaume va notar que si escoltava el silenci, sentia remor de ferro i crits, imprecacions i gemecs que venien d'enfora, potser d'un altre temps. L'horabaixa següent en va saber l'origen. L'ametlerar s'havia convertit en el camp de batalla de moros i cristians, de manera que la cridòria dels combatents no li va permetre aclucar ull en tota la nit.

Adesiara pressentia que lluitaven al peu del finestró i el bleix de cavalls i homes planava, fantasmal, a la pallissa. En clarejar, no quedava ni rastre de la batalla, però va saber que els aucells no cantaven en el camp d'ametlers perquè era un cementiri no consagrat. Aquell dia, en acabar la missa, ho va fer saber a don Cosme. Aquest el va escoltar amb paciència. «I quins et fan més por, Jaumet, els moros o els cristians?», li va demanar amb un somriure. «Els cristians "li va respondre en Jaume" perquè fan pudor de boc». No va poder dissimular un rictus de desaprovació, el rector. «I els moros, no fan olor?», va voler saber. «Aromen a rosa», va afirmar en Jaume sense titubejar. Els dies següents en Jaume el perseguia, al rector, per a contar"li noves. Hi havia un guerrer cristià, d'aspecte ferotge, amb una cicatriu que li xapava el front en dues parts, que abandonava el combat per atansar"se al finestró.

En Jaume s'arraulia enmig de la palla, però temia ésser descobert. «I què creus que et farà?», li demanava el rector. «Em matarà "li responia en Jaume". Bé que es veu que aquest home ha nascut per a matar!». El rector se'l llevava de davant com podia.

Tanmateix el corcava una certa inquietud i va demanar a mestre Sidro si treien a pasturar els cavalls dels picadors per l'ametlerar. «Compram els cavalls un dia o dos abans de la cursa "li va respondre". Això sí, els que moren a l'arena els hi arrossegam perquè els corbs i els voltors tenguin carnassa. I els que queden malferits els hi deixam a lloure. Hi ha animals que duren dos i tres dies amb les butzes penjant». Mentrestant, Jaume insistia en la por que li inspirava el guerrer del front xapat. El Dijous Sant va arribar trasbalsat a la sagristia. «Don Cosme "li va dir, amb un fil de veu" aquesta matinada ha guaitat pel finestró i m'ha vist. Té uns ulls grossos i foscs i no pipelleja». El rector se'l va llevar de damunt amb no gaires bones retranques. Els dies següents s'autojustificaria dient"se que era un dia de molta feina, no apte per a escoltar ximpleries. L'horabaixa, abans de començar els actes religiosos, va apostar"se un altre pidolaire al portal. Li deien en Fulanot i era un malcarat, amb un xap enmig del front i uns ulls que no pipellajaven. A posta a ningú no va estranyar que digués a en Jaume que plegàs d'allí si no volia que l'arrossegàs fins enmig de la Rambla. Aleshores, de manera imprevista, en Jaume va aixecar el bastó i l'hi va rompre damunt el cap. Els homes que esperaven entrar a l'església els separaren i les dones, escandalitzades, arribaren a la conclusió que els pobres es gasten els diners en suc i que no respecten ni les festes sagrades. No podien ni imaginar que la brega no havia acabat. A trenc d'alba, quan mestre Sidro va entrar a la pallissa, va trobar en Jaume mort, amb un tall al coll. De seguida els guàrdies detingueren en Fulanot, però don Cosme va testificar que havia dormit a un banc de l'església i que ell acostumava tancar"la cada nit. Així que el posaren en llibertat. No tenia cap interès, don Cosme, d'exculpar en Fulanot, i si ho feia era perquè no veia les coses clares. A l'hora crepuscular va acostar"se al camp d'ametlers i allí, sol davant la planúria infinita, va resar un Parenostre. I n'hauria resat més de no entrar"li la por. Si escoltava el vent, el vent li portava remor llunyana d'unglots que ferien la terra.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.