Pere Rosselló Bover acaba de publicar un interessant article, en
el número 28, monogràfic "sobre «El realisme en la literatura
catalana de postguerra»", de la revista Caplletra, dedicat al
realisme social en la col·lecció La Sínia. En aquest treball, Pere
Rosselló valora especialment la contribució de Josep Melià, amb el
seu recull Perquè cal ser covard, el penúltim volum que va sortir
en aquella col·lecció, l'any 1967, sols fa trenta-tres anys.
La valoració és prou d'agrair perquè és de justícia i perquè és
la primera vegada que es produeix, que un servidor sàpiga. De fet,
com és més aviat normal amb gairebé tota la producció de la parenta
pobra "tota la producció de poesia" publicada fora de la metròpoli,
el llibre va passar sense pena ni glòria en publicar-se i,
posteriorment, en els tres decennis i escaig transcorreguts, ningú
n'havia dit ni ase ni bestia "amb perdó per l'expressió" fins que
l'amic Rosselló l'haurà rescatat de l'oblit.
No exactament per a tothom, tanmateix, perquè acab de comprovar
com Jaume Pomar, codirector amb Guillem Frontera de la col·lecció,
se sap de memòria els nou versos del poema 10 del recull, aquell
que comença «M'esquerdaren els dits amb el treball» i acaba amb
«Tan sols aquesta angoixa desgarbada / de saber que ens morim.
Només això. / L'amorosa remor d'estar amb vosaltres», segurament un
dels millors poemes del recull. I quin encert, Déu meu, el del
sintagma «angoixa desgarbada»!
Malgrat que els habitualment ben informats considerin
castellanisme l'adjectiu; però Moll i Coromines així mateix ho
recullen.
Sí, trenta anys i escaig després, val la pena de rellegir "o de
llegir" Perquè cal ser covard. En definitiva, què són trenta anys?
En tot cas, sols el temps que dura, més o manco, una joventut.
Perquè, tanmateix, tota joventut acaba per passar. I si un text
queda, queda; almanco a escala generacional. Aquesta ha estat ara
la meva experiència concreta, quan "motivat pel treball de Rosselló
i la bona memòria de Pomar, he rellegit el volum de l'Editorial
Dedalus, que Bartomeu Barceló va crear i sufragar. Volum que
conserv com nou de trinca, amb una portada de disseny excel·lent i
amb una fotografia de les punxes verticals que coronen una reixa
tot apuntant al zenit, de Josep Planas Muntanyà, una fotografia que
resulta una mica imperial o falangista "estic segur que sense
pretenir-ho el fotògraf", com també ho resulta algun poema del
recull, com és ara el 17, que comença «Espanya del sarró i la
senalleta», on Espanya s'esmenta o s'invoca nou vegades. Val a dir
que Jaume Pomar pensa que la inspiració d'aquest sonet té una arrel
més bé blaibonetiana, del Blai Bonet de Comèdia. Com també que la
meva observació no té en absolut res de crítica.
La conclusió crec que és ben senzilla. Si volem establir o
mantenir contacte amb el llegat intel·lectual de Josep Melià, cal
tenir present que aquest també inclou els vint-i-dos poemes de
Perquè cal ser covard, amb versos memorables com «aquest país de
guix on jo vaig néixer», «L'amorosa remor d'esser amb vosaltres»
"el qual justifica el títol d'aquest article" o «Perquè res no val
si no és per recordar-ho».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.