Pere Rosselló Bover acaba de publicar un interessant article, en el número 28, monogràfic "sobre «El realisme en la literatura catalana de postguerra»", de la revista Caplletra, dedicat al realisme social en la col·lecció La Sínia. En aquest treball, Pere Rosselló valora especialment la contribució de Josep Melià, amb el seu recull Perquè cal ser covard, el penúltim volum que va sortir en aquella col·lecció, l'any 1967, sols fa trenta-tres anys.

La valoració és prou d'agrair perquè és de justícia i perquè és la primera vegada que es produeix, que un servidor sàpiga. De fet, com és més aviat normal amb gairebé tota la producció de la parenta pobra "tota la producció de poesia" publicada fora de la metròpoli, el llibre va passar sense pena ni glòria en publicar-se i, posteriorment, en els tres decennis i escaig transcorreguts, ningú n'havia dit ni ase ni bestia "amb perdó per l'expressió" fins que l'amic Rosselló l'haurà rescatat de l'oblit.

No exactament per a tothom, tanmateix, perquè acab de comprovar com Jaume Pomar, codirector amb Guillem Frontera de la col·lecció, se sap de memòria els nou versos del poema 10 del recull, aquell que comença «M'esquerdaren els dits amb el treball» i acaba amb «Tan sols aquesta angoixa desgarbada / de saber que ens morim. Només això. / L'amorosa remor d'estar amb vosaltres», segurament un dels millors poemes del recull. I quin encert, Déu meu, el del sintagma «angoixa desgarbada»!

Malgrat que els habitualment ben informats considerin castellanisme l'adjectiu; però Moll i Coromines així mateix ho recullen.
Sí, trenta anys i escaig després, val la pena de rellegir "o de llegir" Perquè cal ser covard. En definitiva, què són trenta anys? En tot cas, sols el temps que dura, més o manco, una joventut. Perquè, tanmateix, tota joventut acaba per passar. I si un text queda, queda; almanco a escala generacional. Aquesta ha estat ara la meva experiència concreta, quan "motivat pel treball de Rosselló i la bona memòria de Pomar, he rellegit el volum de l'Editorial Dedalus, que Bartomeu Barceló va crear i sufragar. Volum que conserv com nou de trinca, amb una portada de disseny excel·lent i amb una fotografia de les punxes verticals que coronen una reixa tot apuntant al zenit, de Josep Planas Muntanyà, una fotografia que resulta una mica imperial o falangista "estic segur que sense pretenir-ho el fotògraf", com també ho resulta algun poema del recull, com és ara el 17, que comença «Espanya del sarró i la senalleta», on Espanya s'esmenta o s'invoca nou vegades. Val a dir que Jaume Pomar pensa que la inspiració d'aquest sonet té una arrel més bé blaibonetiana, del Blai Bonet de Comèdia. Com també que la meva observació no té en absolut res de crítica.

La conclusió crec que és ben senzilla. Si volem establir o mantenir contacte amb el llegat intel·lectual de Josep Melià, cal tenir present que aquest també inclou els vint-i-dos poemes de Perquè cal ser covard, amb versos memorables com «aquest país de guix on jo vaig néixer», «L'amorosa remor d'esser amb vosaltres» "el qual justifica el títol d'aquest article" o «Perquè res no val si no és per recordar-ho».