Recordant Ernest Lluch

Ja fa uns quants anys que vaig veure Ernest Lluch per darrera vegada. No sé quants, i tampoc no record el motiu de la seva venguda a Mallorca. En canvi, sempre recordaré el dinar que vàrem fer junts, i no pel que vàrem menjar, sinó per la conversa agradabilíssima que vàrem mantenir durant aquell àpat. Ernest Lluch no era una persona que enlluernàs per la seva personalitat exuberant, sinó per la seva extraòrdinaria cultura, la claredat d'idees, la capacitat de diàleg. M'ho va tornar a demostrar en aquell dinar, on va fer una anàlisi tan aclaridora de la situació del moment que la feia semblar senzilla, com saben fer només les persones d'una intel·ligència excepcional. Ara Ernest Lluch és mort, assassinat per un idiota, en el sentit més científic de la paraula, incapaç no sols d'aprendre, sinó també de desaprendre. I això és molt més greu, perquè ens situa a tots davant la qüestió que es planteja cada vegada que es produeix una nova prova de la irracionalitat dels assassins d'ETA: Què es pot fer, què hem de fer per posar fi a aquesta bogeria? No podem permetre que les accions terroristes vagin creant la sensació que la nostra societat es troba inerme davant una banda d'alienats, perquè no hi ha cap societat que pugui viure permanentment amb aquesta sensació. No basta, després de cada atemptat, cercar desesperadament noves paraules de condemna i acabar repetint que la democràcia guanyarà la batalla a ETA, quan el cert és que cada atemptat és una batalla guanyada pels etarres. Gairebé ningú ja no creu que es pugui acabar amb aquest malson únicament amb mitjans policíacs, ni preventius ni repressius. No podem exigir impossibles a la policia, i no es pot posar escorta a totes les persones que són objectius potencials d'un atemptat, ni l'escorta no pot esser una garantia suficient, com s'ha demostrat ja massa vegades. I per gran que sigui l'eficàcia del treball policíac, sempre serà categòricament impossible evitar que un eixelebrat agafi una pistola i li pegui dos tirs a la nuca a un ciutadà, per molt ben escortat que vagi. Es podra dir que no sembla que tengui massa sentit parlar amb aquesta gent, però tampoc no semblava que en tengués massa parlar amb els de l'IRA, i a Irlanda el procés de pacificació va avançant. Però el que és indubtable és que no hi ha cap altra solució. No ho seria ni tan sols un referèndum sobre la independència del País Basc, perquè és segur que el resultat de la consulta no seria favorable a la independència, i en aquest cas els etarres no l'acceptarien i seguiríem igual. O si ho fos, ho seria per una diferència tan ínfima que el País Basc es trobaria dividit en dos bàndols pràcticament igual i definitivament irreconciliables. Sens dubte és molt difícil parlar amb aquesta gent, ni tan sols tapant-te el nas. Tampoc no deu esser fàcil esbrinar amb qui es pot parlar, perquè fins ara els caps visibles del «braç polític» d'ETA no han demostrat tenir ni un bri més de seny que els mateixos etarres. Però no és possible registrar cada setmana un nou atemptat amb el mateix fatalisme amb què registram el nombre de víctimes dels accidents de trànsit, i mantenir una actitud d'inflexibilitat total, com fa el Govern Aznar. Si creu que d'aquesta manera demostra fermesa o fortalesa, comet un gravíssim error. Entre altres coses perquè així només contribueix a augmentar el nombre de ciutadans que comencen a enyorar (si és que ha existit mai, és clar, i vostès ja m'entenen) el GAL. Això és embrutir la societat, i per tant exactament el que no hem de fer. Estic segur que l'home de diàleg que era Ernest Lluch també els ho diria.