Com al futbol

Hi ha equips de futbol que tenen afició "vull dir molta d'afició" tant quan guanyen com quan perden. Pocs, però n'hi ha. La majoria omplen l'estadi quan són a primera. Si ho fan bé són aplaudits de manera fervorosa; si ho fan malament, la gent hi va a veure l'equip visitant i tant l'hi fa si perden. De quan davallen a segona, millor no parlar-ne. Poques coses hi ha que omplin més planes de diari i cintes de vídeo que la informació política i la informació esportiva. Ara no record massa bé qui, a finals de la transició, va escriure que la política s'havia convertit en l'opi del poble. Per ventura és cert. Hi ha dies que n'estic convençut. En tos cas, aquests opiòmans no són beneits. No accepten al·lucinacions de mala qualitat. Ni tan addictes que se sentin obligats a canviar de marca quan el producte habitual els desencisa. Arribats a aquest extrem, es desintoxiquen. Deixen d'anar al camp cada diumenge, com l'«afició» si l'equip local davalla a segona. L'afició es desinfla. Ja poden intentar totes les trampes propagandístiques que vulguin: l'afició es desinfla. El president Antich ha estat un bon jugador de futbol i crec que hi continua essent aficionat. Per tant, deu ser ben conscient que amb tot això de la remodelació del Govern, ha desinflat l'afició com n'Aznar la desinfla quan es posa en pla numantí davant el problema basc, però els atemptats continuen. Arriba un moment que ni els dolents et fan bo, ni el pitjor, millor. El president "també Sampol, Grosske i Rosselló" sap que el seu equip ha de fer gols durant tota la temporada i que, a l'afició, l'hi importa un pebre si juga amb els colors locals o amb la selecció nacional. Ningú no s'apuntarà a compartir la vergonya d'una derrota en la qual no ha tingut part.