Els esdeveniments que han envoltat l'impost turístic que un any o un altre entrarà en vigor a les Illes il·lustren bé algunes tendències que estan fent del nostre un país modern. D'una banda, tenim un govern que tracta de vendre la seva actuació usant el mercat publicitari i fent servir estratègies de màrqueting. D'una altra banda, tenim un sector empresarial que defensa els seus interessos recorrent a paperassa d'impecable aparença tècnica però d'un dens contingut ideològic.
El Govern va llançar el projecte amb una costosa campanya que va omplir les carreteres de tanques amb imatges de platges verges. Les lletres més grosses de l'anunci deien «ecotaxa», tot i que aquest és un nom que per Europa es reserva als vertaders instruments de fiscalitat ecològica, és a dir, als que tracten d'incidir sobre els comportaments socials per avançar cap a la sostenibilitat. El fet no devia semblar greu: ja se sap que canviar la percepció de la realitat pot ser tan important, si no més, que canviar la realitat mateixa. Poc després, el conseller de Turisme ens va advertir que «ecotaxa» no era el nom que es corresponia realment al producte, que és un impost turístic, sinó la seva «imatge comercial». Vàrem pensar que era una metàfora, però ara ja sabem que «ecotaxa» és una denominació registrada a nom del Govern de les Illes Balears a l'Oficina de Patents i Marques. Sorprenent.
Pel que fa al principal sector empresarial afectat, que és l'hoteler, ha recorregut a instruments com un informe de la consultora Ernst & Young, que calcula una pèrdua de 104.000 milions de pessetes per a les Illes en cas d'aplicació de l'impost. La força de convenciment que té aquest recurs prové del fet que s'ha fet un estudi ben editat i amb moltes xifres i del prestigi que dóna un nom de multinacional com Ernst & Young. La màgia, però, es dilueix si advertim que tot es basa en una suposició (una reducció del 5% de l'arribada de turistes a causa de l'impost) tan arbitrària com pugui ser una altra. L'important és l'aparença de veritat econòmica incontrovertible. En la mateixa línia, l'Institut d'Estudis Econòmics ha parlat de l'impost com una mera excusa per recaptar més. Aquest institut és allò que els anglesos anomenen un «think tank». Les estratègies de lobby empresarial fan un ús extensiu d'aquests «dipòsits pensants», unes entitats dedicades en teoria a l'estudi i l'anàlisi i en la pràctica a la difusió de la ideologia imperant.
Així doncs, tenim un govern modern i una classe empresarial moderna. Un fa tanques publicitàries i noms de marca, i l'altre ens transmet el discurs ortodox segons el qual no hi ha alternativa a la lògica del benefici empresarial. Esperem que no guanyi qui sempre acaba per guanyar en aquestes batalles modernes. Val la pena dir-ho perquè resulta preocupant que el govern parlàs l'altre dia de la possibilitat d'un impost amb una quantitat que es fixàs anualment segons la situació del mercat turístic. És a dir: si la contractació va malament, es rebaixa l'impost, que fins i tot pot quedar en una «recaptació zero». No haurien d'acabar per tenir raó els que diuen que l'impost no té res d'ecològic.
