Eta ha assassinat Ernest Lluch, que, com recorda Fabià Estapé en les seves memòries, fou el primer delegat democràticament elegit de la Universitat catalana i ho pagà amb l'expulsió perpetrada pel rector franquista García Valdecasas, d'infausta memòria. Molts anys després, quan Espanya gaudeix d'una democràcia que impossibilita la repetició de fets com l'esmentat, ETA ha assassinat un progressista, un representant del catalanisme polític, i, com a tal, una persona partidària del diàleg, capaç de percebre els matisos i d'analitzar l'origen dels problemes de l'estructuració de l'Estat i dels nacionalismes des de la comprensió intel·lectual. Aquesta actitud li valgué "i avui paga la pena recordar-ho" els insults de l'espanyolisme més cavernari. Ho sabíem, però avui, després de l'assassinat d'Ernest Lluch, ho tornam a percebre amb una nitidesa absoluta: ETA ens ha declarat la guerra a tots; ningú no pot fugir d'aquesta evidència; qualsevol persona pot ser víctima de l'organització terrorista.
ETA ha triat el vint-i-cinquè aniversari de la coronació del rei per assassinar un ministre del primer Govern socialista. Però no fa vint-i-cinc anys que ETA mata; en fa més de trenta. Ni el franquisme ni els successius governs de la democràcia han aconseguit acabar amb el terrorisme. ETA neix i se sustenta sobre una cultura, que reflecteix una realitat sociològica, com demostren els resultats electorals d'Herri Batasuna. És una realitat delictiva, contra la qual s'han de fer servir totes les armes de la legalitat. I, no obstant això, no s'ha de perdre de vista que és una realitat luctuosament persistent. Una realitat que Ernest Lluch comprenia en el seu conjunt i no tan sols des del punt de vista policíac i repressiu. I això no evitava que el seu posicionament en contra fos claríssim, i, per descomptat, intel·ligent. No som capaços de penetrar els pensaments d'uns fanàtics delirants, però, per ventura, ha estat precisament la intel·ligència, la capacitat de comprensió, allò que convertí Lluch en un perillós enemic seu. El millor homenatge que podem retre a Ernest Lluch és alhora la més seriosa amenaça de desaparició per als seus botxins: dessitjar que la seva intel·ligència triomfi sobre el simplisme i el reduccionisme.
