Les causes i els efectes

Crec que tot plegat justifica que avui ens ocupem "o ens comencem a ocupar, perquè la feina de la lectura d'una obra com aquesta és una mica llarga" de Les causes i els efectes, d'un llibre del gènere que és la parenta pobra de la nostra producció editorial "l'emprenyadora poesia" i que, per a més inri, encara no s'ha publicat ni Déu sap quan és podrà publicar. Pel que fa al seu autor, no en sé res més que és qualcú que més o manco comença, mogut per una madura visió negativa de la realitat que ens ha correspost, ben enfora de tota deliqüescència adolescent. Tanmateix, donada la qualitat del llibre, la nostra ignorància respecte al nom de l'autor no té cap importància. Car en la dialèctica text-autor l'element que té més pes "per paradoxal o estrany que això pugui semblar" és sense cap dubte el primer. La Commedia no és important perquè el seu autor sigui el Dant sinó viceversa. I, en qualsevol cas, els autors inidentificats tenen tanta fretura de ser mínimament encoratjats com aquells que estan perfectament identificats. De més a més, Les causes i els efectes va encapçalat per un curiós dictum de René Char: «Les plus pures récoltes sont semées dans un sol qui n'existe pas». El que podríem perfectament interpretar com que l'autor no es fa com a tal més que com a conseqüència de la seva obra; en definitiva, que l'autor "com a tal" és més conseqüència que causa. Altrament, l'autor més com a fill que com a pare de les seves obres.

Les causes i els efectes "títol magnífic", certament, no és un llibre de lectura fàcil. Però faríem un trist servei al lector si sols li recomanàssim textos fàcils. A més, en aquest cas, la seva dificultat és un altre motiu per a posar-nos-hi amb temps. Per altra banda, el llibre no és cap altre totxo allargassat, com tants d'altres reculls que concursegen i sembla com si volguessin afirmar la seva qualitat en base o en funció de la seva quantitat. La primera part, Les veus "segurament la més aconseguida" té sols quinze poemes; la segona, El cant de la Sibil·la, sols cinc i la darrera, La pregària del sant bevedor és un sol poema llarg. «Perquè per molt que qualque pic no ho sembli / res no existeix que no valgui la pena» són els dos versos que, ja en el primer poema, ens adverteixen que ens trobam davant un llibre que realment promet i que mereix l'esforç. Ben aviat identificam una maduresa en la denúncia d'una societat i una utilització quasi sacrílega de conceptes teològics al servei d'aquesta denúncia. En aquest aspecte, resulta particularment eficaç i contundent el poema VI, sense puntuació, que acaba: «Tot brilla com més absent es fa / Aquí només hi ha Déu / Aquí tot just hi ha el buit i el seu silenci».

Hi ha també versos d'una tristesa feridora: «Podríem ser perfectes com la pluja, / repeties, plorant sense comport». I retrets amargs com «i es mostra, el foc, amb brillantor, no fent / com Vós, que en tot us absteniu / de mostrar-nos les fites que hem de menester». «I és que en el Sud no hi suren els prodigis, / i no hi ha impuls, ni norma, ni final». Tot plegat, les circumstàncies col·lectives i morals són el suficientment adverses perquè el poeta que no coneixem es decanti «perquè sigui mantingut en secret / qualsevol rastre d'esperança / i callin tots els falsos testimonis / que ens parlen de redempció». Els quatre gats que ens interessam per la parenta pobra, bé mereix la pena que ens comencem a preparar per donar la benvinguda a un llibre que farà paret.