Arzalluz els posa tan nerviosos que els nostres socis els hauran de perdonar perquè no saben allò que diuen. Ells, que, per descomptat, no són nacionalistes, es passen la vida proclamant el seu europeisme i les virtuts d'un tractat de la Unió que permet la lliure circulació de capitals i de mercaderies, a més de propiciar una igualtat teòrica de tots els ciutadans. Quan a Mallorca s'ha plantejat la possibilitat de restringir la compra massiva de territori per part dels alemanys, han invocat la mare de totes les Europes per conjurar la xenofòbia manifesta dels promotors d'aital mesura. Quan es fa referència a la possibilitat que neixi un nou Estat, ja tenim el discurs fraternal sobre «l'Europa sense fronteres». I, francament, servidor era de l'opinió que no era tan dolent ser un ciutadà europeu resident a Espanya. Fins i tot m'atreveria a afirmar que hi eren ben rebuts. Dubtaria, àdhuc, sobre si és conceptualment possible incloure'ls en la categoria d'immigrants. Doncs, resulta que, a pesar de totes les aparences, deu ser ben fotut allò de ser un europeu a l'Estat espanyol. Han posat el crit al cel quan Arzalluz, que segurament vol reactivar l'economia basca amb l'especulació immobiliària, ha afirmat que en un Euskadi independent els espanyols serien tractats com aquí tractam els alemanys. Els socis de la Unió Europea s'hi hauran preocupat. «Com és possible que els horroritzi rebre el tractament que ells ens atorguen a nosaltres? Per ventura no ens haurem temut d'alguna cosa. Què ens deuen fer aquests espanyols tan ofesos perquè els equiparin a nosaltres?». L'únic consol que ens proporcionaria la desaparició dels nacionalismes seria no haver de sofrir la histèria dels antinacionalistes.