Dilluns, 30.- A cada llengua, una cultura. A cada cultura, una llengua. Cosa diferent és que en un mateix àmbit territorial coesxisteixin distintes cultures i distintes llengües, en divers grau de convivència, no per qüestions culturals, sinó per circumstàncies històriques i/o polítiques, fruit de conquestes, annexions o tractats més o manco sagnants, tot i que actualment aquest fenomen es dóna per colonitzacions econòmiques pacífiques o per mestissatges originats per una immigració culturalment desintegradora. Si a una cultura pertany una llengua, a una llengua pertany una literatura i la conformen els escriptors que fan ús d'aquesta llengua. Pot passar, i de fet passa, que en un àmbit lingüístic concret, algú escrigui en una altra llengua. En qualsevol cas, però, és la llengua que usen els escriptors la que els adscriu a una determinada literatura. Així, un mallorquí que escriu la seva obra en castellà pertany a la literatura castellana, de la mateixa manera que un espanyol que escriu la seva obra en francès, pertany a la literatura francesa. I no hi ha, en aquestes afirmacions, elements qualitatius, ans la constatació d'una evidència. De memòria se m'acuden dos exemples que, no per llunyans, no deixen d'il·lustrar el que vull dir. Tant Paul Celan, com Elias Canetti, dos escriptors búlgars, fan de l'alemany la seva llengua de creació i els seus entorns culturals inicials, o d'adopció, esdevenen només punts de referència. Les literatures, doncs, ignoren la procedència geogràfica, cultural o lingüística dels seus autors, àdhuc la seva residència, només tenen en compte la llengua amb la qual vehiculen la seva expressió literària. Tornant a un context més proper, els escriptors que en l'àmbit territorial de parla catalana usen el castellà per a les seves obres de creació, pertanyen a la literatura castellana, de la mateixa manera que Celan, tot i néixer a Bulgària, viure a París i escriure allí gran part de la seva obra, no pertany a la literatura búlgara, ni a la francesa, sinó a la literatura alemanya. Aquest fet tan senzill, sembla que a Espanya no es vol entendre. Dimarts, 31." M'espaordeix que, mitjançant la ciència, les rates amnèsiques puguin recuperar la memòria, tot i que m'intriga saber el que recordarà una nissaga de supervivents. Dimecres, 1 .- Hi havia, no fa gaire temps, una biblioteca habitada per llibres i, en conseqüència, plena de vides, històries i paraules. La petita biblioteca, de la qual vaig ser hoste i, alhora, paràsit conscient del llast que suposava el seu manteniment per a l'entitat financera de la qual depenia, que és mal negoci la lectura, els objectius de la qual havien deixat de ser socials per esdevenir estrictament econòmics, decidí deixar d'existir i fer donació dels volums de les seves prestatgeries, usats però plens de vigoria, a altres institucions més necessitades. Pensà en les mancances de la biblioteca municipal, que falta li feia una transfusió i també, potser, un trasplantament de pàgines i lloms. Per tal d'evitar el rebuig dels òrgans i adequar el cos a la nova incorporació, afegí a la donació un import en metàl·lic considerable, que aviat s'amortitzaria amb l'estalvi de les despeses. En concret devers deu milions de pessetes.

Dels doblers, diuen, ja no en canten galls ni gallines, car foren destinats a urgències menys culturals i de més profit electoral. Quant als llibres, alguns dels quals vaig estimar intensament, especialistes en vida impresa procediren al seu inventari i els ficaren en més de tres-centes caixes de cartró, les quals foren traslladades a un magatzem d'un quarter que fou militar, on esperen una mort lenta, però inevitable, a mans de les bestioles cultes que s'alimenten de paper i lletra impresa o, el que és encara pitjor, car ningú no en treu cap guany alimentós, esperant que les humitats degeneratives, identificables per les taques grogues a la pell, posin fi a la seva existència. Es té la sospita que algun traficant de llibres aliens es pugui apropiar d'algun tom per a la seva biblioteca particular, no amb finalitats lectores o de pitança espiritual, sinó decoratives. Dijous, 2.- És en les visites al cementeri quan sovint se'ns desvetlla el misteri de les llargues absències. Una foto en una làpida ens revela l'últim destí del viatge.