Normalment, els llibres poden interessar al lector mentre donen testimoni d'alguna cosa més enllà de la mera literatura. Cal no oblidar que, com ja assenyalava i assenyala el Corpus iuris civilis, «Nomina sunt consequentia rerum», els noms són conseqüència de les coses, que és el mateix que dir que els noms serveixen les coses i no viceversa. Tot garbellat, l'escriptura estil Mallarmé és del tot excepcional i comporta sempre el perill de fer el ridícul o de caure en la inanitat, com li va passar al mateix Mallarmé en alguns dels seus poemets dedicats de les sèries Oeufs de Pâques i similars. El mateix cal dir de l'escriptura tipus Góngora. Certs exercicis d'estil estan permesos sols a molts pocs.
En qualsevol cas, el ritme de la poesia no convé que sigui el del metrònom. Un poema com Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu queda "i queda memorablement" i el fet que no sigui issosil·làbic i que passi totalment de cap rima no l'afecta ni poc ni gens. Un dels mals que ens ha infligit el noucentisme, i el conseqüent i concomitant neonocentisme, ha estat l'absurda creença, l'absurd convenciment, que tot poema que s'hagi engendrat sense sotmetre'l a les regles de la mètrica no pot esser tal. Segons aquesta visió de les coses, de poesia no pot haver-n'hi més que de mètrica!
Curiosament, aquesta preocupació o "més aviat" aquesta obsessió per la forma exquisida no ha afavorit gaire la poesia com a fenomen oral, la poesia de viva veu. El vers s'ha concebut com a text escrit. L'escriptura ha precedit i ha guiat l'oralitat i l'ha feta malbé. Fins al punt que, massa sovint, a la metròpoli neonoucentista els versos s'han escandit malament, per la senzilla raó que s'han escandit artificialment, sense nervi, sense cap participació del moll de l'os del verb.
No cal dir que el que acab d'exposar no és el pensament acadèmic políticament correcte actual. Però "els agradi o no els agradi a alguns" aquesta deficiència d'oralitat, tanmateix, comença a plantejar-se. Alguns poetes comencen a escandir els seus versos amb més força i amb més naturalitat i contundència. Després de tot "o abans que res", la vena ausiasmarquiana ha estat sempre ben viva entre nosaltres.
Una bona prova n'és el cas de Gaspar Jaén i Urban, el poeta d'Elx que va esser arquitecte municipal de la població del Baix Vinalopó durant un grapat d'anys, amb el seu darrer recull, Pòntiques, justament premi Ausiàs March 1999, que s'ha editat enguany i que tal vegada s'ha d'interpretar més com un sol poema unitari que no com un recull. Sigui'm permès fer-ne un enfilall de cites sobre la marxa però no improvisadament: «Com mosques famolenques que ansiegen carn pudenta», «roses d'agre vinagre t'empudegaran l'aire», «en el solc que has obert amb mentides profundes?», «sens capitell ni base, ni acant que el faça bell», «al llarg de l'obra nostra res no ha estat immoral», «per la serra sense arbres els capvespres d'autumne», «vibres d'aguts ullals niant pels soterranis», «l'art de la matemàtica, l'obstinada perícia / d'acoblar les paraules igual que es fan collars»; ve't aquí un esplet de versos ben escanciats, que inspiren un respecte i serveixen una ràbia. Sens dubte mostren una especial preocupació formal, però es tracta d'una forma oral, de paraula viva, i els resultats estan ben escairats, no cauen en l'orfebreria en voga.
