nubes dispersas
  • Màx: 19.09°
  • Mín: 13.93°
19°

L'exclusivisme de Duran i Lleida

El senyor Duran i Lleida ha armat una mica de rebombori amb una conferència que va donar a la Universitat de Barcelona. No hi vaig assistir, i per tant no puc jutjar els seus continguts. Però vaig sentir una entrevista sobre el tema que li feien al senyor Duran i Lleida a la ràdio, i la veritat és que els seus plantejaments em varen semblar perillosos. De fet, va haver de dedicar bona part de l'entrevista a corregir interpretacions que s'havien fet de les seves tesis. I això ja és mala cosa, perquè confirmaria que, com ell mateix deia, no es va saber expressar de forma prou clara. Però a més, intentant concretar els seus punts de vista, va manifestar algunes coses que, si no fos que ja hem posat call a quasi tot, podrien esser preocupants. Ja me va bé que digui que els nacionalistes catalans no posen en qüestió l'Estat espanyol; en definitiva, fer-ho són ganes de perdre el temps. Més problemàtica és la seva afirmació que no estan en la línia sobiranista, perquè això, al meu entendre, suposa caure en la confusió que han creat sobre aquest terme els que volen equiparar sobiranisme i independentisme, que són dues coses ben diferents. Les Comunitats Autònomes han de tenir cada vegada més sobirania, és a dir, més capacitat de decisió política en allò que afecta més de prop els seus ciutadans, sense que això vulgui dir que volen constituir-se en Estats independents. També me val que el senyor Duran digui que no vol estar fora de la Constitució, sempre que sigui capaç d'aconseguir que els nacionalistes espanyols (molts dels quals, no ho oblidem, són de pura i casta catalana, gallega o basca) entenguin que desitjar i promoure la seva reforma no és posar-s'hi fora, sinó mé aviat perfeccionar-la per tal que de veritat sigui un instrument vàlid per garantir la convivència volguda i voluntària de tots els pobles i nacions d'Espanya dins un mateix Estat, que en aquests moments crec que està molt lluny d'esser-ho. Però alerta amb els exclusivismes. Perquè el senyor Duran i Lleida va dir que CiU, sense renunciar als objectius nacionals de Catalunya (que, segons ell, no són ni el sobiranisme ni l'independentisme), ha de parlar més de catalanisme polític, perquè «aquest concepte ha estat ocupat per persones que no són nacionalistes, com el senyor Piqué i el senyor Maragall». I crec que algú li hauria de dir: Senyor meu, fins aquí hem arribat! Fins ara havien practicat un nacionalisme excloent, dient que els del PP i els del PSC no poden esser nacionalistes. Tesi absurda, perquè si un socialista francès pot esser nacionalista de França, no sé perquè un socialista català no ha de poder esser nacionalista de Catalunya, o dels Països Catalans. Però ara, el senyor Duran i Lleida ja no els vol excloure només del nacionalisme, sinó també de la nació catalana. Ara ja no poden esser ni tan sols catalanistes. I això ja és passar-se de la ratlla. Com és natural, el senyor Duran i Lleida no aconseguirà que jo mateix, sense anar més enfora, que me consider socialista, deixi d'estar convençut que la meva nació és de nissaga catalana i d'aportar el meu esforç, per modest que sigui, per aconseguir per a les nostres illes el màxim nivell possible de sobirania dins l'Estat plurinacional espanyol o europeu, és a dir, que deixi d'esser nacionalista de la meva nació de nissaga catalana. Però aquests exclusivismes ja freguen la intolerància antidemocràtica i no s'adiuen amb la trajectòria política del senyor Duran i Lleida. A no esser que, una vegada més, no s'hagi sabut expressar de forma prou clara.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.