L'inevitable

Una amiga meva s'havia comprat un pis fa exactament un any. No compram un pis cada dia. És menester aplicar-hi tots els sentits. La persona de qui parl va fer aquesta operació després d'estudis minuciosos, que anaven des dels aspectes arquitectònics i econòmics fins a l'orientació de l'immoble, passant pels distints serveis i standing de la barriada. Es va entrempar una mica amb una caixa "la santa hipoteca", va reunir tot el coratge del món, i au, ja té pis. Quinze dies després d'instal·lar-s'hi, detecta uns primers moviments als baixos de l'edifici: s'hi munta un bar. Se n'alegra, perquè és fumadora i despistada; i perquè, com que viu tota sola, s'estima més fer el cafè amb llet al futur bar que no prendre-se'l en la soledat del seu pis. S'inaugura el bar, oh, mirau que bé, però al cap d'uns dies la meva amiga comença a notar una certa preocupació causada pels modals que ostenten una sèrie de clients. Especialment manifesten el seu natural quan, de nit, fan tertúlia al carrer, amb la cervesa a la mà, i aixequen una cridòria espantosa. Al redol, s'hi acosten adesiara cotxes amb els vidres oberts i els altaveus que escampen flamenc epilèptic, d'aquest que trenca els tímpans. I motetes que, en partir a escapament lliure, aixequen un cor de rialles. La inquilina del pis nou creu que això ho podrà aturar, i fa passes: primer, per telèfon, a la Policia local; després, seguint el consell dels policies, posa denúncies per escrit. Ara, vuit mesos després, ven el pis, perquè l'autoritat no es mostra capaç o disposada a fer respectar els seus drets més elementals.

De la darrera entrevista amb un regidor, n'ha deduït que aquests renous són inevitables, que el seu problema no té solució: així ho ha dictaminat l'apatia culpable, la indolència còmplice d'uns governants, que no pagaran mai per haver canviat la vida d'una persona, de tantes persones que només aspiren a viure en pau, com si la pau només l'alterassin les bombes.