Un conegut meu té contractada una al·lota que pertany a
l'Església Adventista del Setè Dia. Fins aquí la cosa no té res de
particular. Resulta, però, que a l'empresa d'aquest conegut només
es treballa d'horabaixa, de 4 a 8'30, més o manco, i de dilluns a
divendres (supòs que per al meu amic es tracta més d'un hobby que
d'un negoci estrictament lucratiu, però si a ell ja li va bé... per
què fer més feina de la justa i necessària?). Segons la religió de
l'esmentada empleada, el divendres, a posta de sol, i el dissabte,
tot lo dia, s'han de destinar a l'oració, a la meditació i al
descans; i com a molt es poden fer activitats destinades a
l'esplai, mai a «guanyar doblers». Així que, els divendres estivals
l'empleada surt de la feina devers les 7 i mitja, perquè com a molt
tard ha de ser a ca seva a les 8; i els hivernals, com que fa fosca
més prest... no es presenta al treball. De manera que la seva
jornada laboral queda reduïda a quatre dies la setmana, mentre que
els seus companys compleixen amb escreix el seu horari laboral. El
cap, amb bones maneres i educadament, ha intentat fer-li veure que
incompleix el contracte, però ella al·lega que pot fer feina en
diumenge, que, per a la seva religió, és un dia com qualsevol
altre.
Record que un any, quan estudiava a la universitat, es va parlar
molt, en l'àmbit universitari, del cas d'una estudiant, jueva de
religió, a qui havien col·locat un examen final en dissabte. Va
intentar solucionar-ho amb el professor, però no ho aconseguí. El
professor raonava la seva negativa com una qüestió de justícia amb
els seus companys, els de l'estudiant, clar, i, a més, que, per al
calendari universitari, els dissabtes eren dies hàbils. A priori, i
sense analitzar en profunditat la qüestió, sembla una mica injusta
la decisió del professor: per a l'estudiant no es tractava d'un
caprici, sinó d'una imposició religiosa.
Aquests, en principi, semblen casos aïllats, però amb l'allau
d'immigrants africans i no africans, però pertanyents a molt
diverses religioses, que arriben a ca nostra, la cosa pot fer-se
més general. I a la necessitat d'afrontar realment els problemes
que poden sorgir arran d'aquesta immigració massiva es referia
Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, en una
conferència pronunciada dilluns en l'acte de cloenda del seminari
sobre «Polítiques d'immigració a Europa: el model de Catalunya».
Pujol, sabent que el discurs no era políticament correcte, va dir,
entre moltes altres coses, que s'han de posar límits a les demandes
dels immigrants musulmans que viuen a Catalunya, com, per exemple,
quan defensen que les nines de 12 anys deixin el col·legi; o quan
demanen, com ja ha passat a Itàlia, el dret de les dones a
fotografiar-se amb el vel davant la cara en els documents
d'identitat.
Com era d'esperar, les paraules del president Pujol provocaren
contestes enceses i irades d'associacions com SOS Racisme. Per a la
senyora Núria Vives, dirigent d'aquesta associació, és molt
preocupant que una persona que té una responsabilitat institucional
faci un discurs dient que els musulmans són sospitosos de no
defensar els drets humans.
Em pregunt, però, on quedarien, en el cas que es permetés que
les nines musulmanes abandonin l'escola als 12 anys, els drets
assolits, amb molt, moltíssim d'esforç, per les dones per accedir a
l'educació, al treball, a tantes fites aconseguides i a tantes per
les quals encara hem de treballar. D'altra banda, on és la voluntat
d'integració en una societat a la qual han decidit lliurement
viure, tot i saber que no comparteix costums i religió?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.