Anhels d'eternitat

TW
0

A la part vella del cementiri de Palma, hi havia una làpida que recordava un equilibrista enterrat allà mateix. Era, aquest, un equilibrista que va trobar la mort al Teatre Balear, un localet de fusta cobert amb un envelat que fins a la darreria del segle XIX s'aixecava als actuals jardins de s'Hort del Rei. L'equilibrista va perdre peu mentre actuava i va estavellar-se contra la pista. Màrius Verdaguer recorda haver vist, d'infant, actuar en aquest teatre canets savis i xinesos equilibristes. Tal volta l'equilibrista que roman a Son Tril·lo era un d'aquests. Després de donar-li sepultura, els seus companys de faràndula continuaren fent camí vés a saber cap on. Però, abans de partir, feren esculpir en una làpida el seu nom així com les tràgiques circumstàncies que li provocaren la mort. I, la làpida, n'ha servat el record al llarg de més de noranta anys. Actualment ja no hi és. Qualque col·leccionista d'objectes singulars l'ha arrabassada. També qualcú ha robat la fotografia esmaltada de Delmonte, que presidia la seva tomba, i cal pensar que haurà seguit un destí consemblant a la làpida de l'equilibrista. Ben segur que tant la làpida com la fotografia serveixen d'ornament a un jardí o a un estudi. El temps fa que les vides vulgars s'oblidin i que les èpiques esdevenguin anècdota. Serà per això que les ànsies d'eternitat i la sublimació de l'amor que expressen les llegendes escrites a la majoria de les làpides, provoquen el sarcasme de qui s'acosta a llegir-les. Els morts no volen morir, heus ací la conclusió a què arribarà aquest desenfeinat anònim que es passeja pel cementiri. Encara que hi ha excepcions. Causa impressió el testament poètic de Salvador Maria Granés, un poeta i comediògraf força prolífer del segle XIX, que va néixer a Barcelona i va viure i escriure a Madrid. Granés vol anar-se'n fent-mos botifarra. Diu, sense cap mena de paüra: «Cuando yo me muera,/ enterradme de noche y sin ruido/ en la sepultura donde ella me espera./ Y no pongan losa que diga quién era,/ ni cómo me llamo ni dónde he nacido,/ para que mi historia/ en el mundo no deje memoria». A continuació ens fa un suggeriment que l'honora (un suggeriment, per exemple, que ni amb 40º de febre mai no ens hauria fet Blai Bonet): «Comprad, os lo ruego,/ las obras que he escrito, y echadlas al fuego». Més endavant ens en dóna l'explicació: «Hoy que muertas veo/ las locas quimeras de un tiempo dichoso,/ tan solo deseo/ eterno descanso y olvido piadoso». I en fer referència a l'estimada, morta abans que ell i amb qui pensa reunir-se, ens confessa quins són els seus anhels d'eternitat: «Por siempre allí unidos;/ en cenizas los dos confundidos;/ 'jamás en el mundo logramos tal suerte!/ En vida se enlazan dos cuerpos queridos... Sus átomos sólo los junta la muerte». Granés no somniava truites. Vull dir que la possibilitat que les seves cendres es mesclassin amb les de la seva estimada podia reeixir, ja que ambdós compartien tomba. Tanmateix no sé si tal cosa va ésser possible. Si els morts no disposen de la tutela dels vius "i Granés no en volia cap de tutela", la memòria col·lectiva els oblida en un batre d'ulls i aleshores moren definitivament. Vull dir que sempre hi ha una mà anònima i jornalera que té cura de ventar les cendres dels morts que no són de ningú. No hi va anar a caure Granés. Altrament hauria llegat els drets d'autor al fosser perquè no permetés buidar la seva tomba. Tothom tem la mort definitiva. De manera que davant la mort uns pretenen perpetuar-se a través de les cendres i altres en el record dels vius. Tanmateix n'hi ha que opinen que la vida és temps. Fernando Villalón, el poeta andalús i andalusista que va morir abans de la Guerra Civil, en adonar-se que estava a les darreres va demanar a un amic que, abans de tancar la post del fèretre, tingués l'amabilitat de depositar-li a les mans el rellotge que sempre havia duit. «Y le das cuerda», afegí. L'amic, creient que ja desvariejava, va interessar-se per conèixer el motiu d'una petició tan extravagant. I Villalón li va respondre sense vacil·lar: «porque así el tiempo aún no se habrá parado definitivamente para mí». Els rellotges d'aquell temps tenien corda per a dotze hores. Provoca calfreds el fet de pensar que l'eternitat, per a aquell poeta que va estimar la vida d'una manera tan intensa, tengués una durada tan i tan curta.