Giordano Bruno

TW
0

Enguany n'ha fet quatre-cents que Giordano Bruno fou cremat viu a la plaça del Campo di Fiore de Roma. El gran delicte de Bruno residia en les seves conviccions, que varen ser considerades herètiques per la Inquisició després d'un procés que va durar vuit anys, entre 1592 i 1600. Bruno és considerat per molts com un dels precursors del mètode científic, en tant que propugnava la separació entre les veritats teològiques, d'una banda, i les filosòfiques i científiques, de l'altra. Era coneixedor i admirador de l'obra de Ramon Llull i va defensar aferrissadament l'existència d'un univers il·limitat en el qual hi havia d'haver altres mons habitats. Per afegitó, sembla que Bruno era caparrut com ell tot sol ja que els seus executors varen rebre instruccions perquè li fos tallada la llengua amb l'objectiu que no pogués aprofitar els darrers moments de la seva vida per escampar encara més les seves idees herètiques. Aquest és un detall que, mirin per on, la versió electrònica de l'Enciclopèdia Catòlica, no esmenta. Fet i fet, en l'entrada corresponent a Bruno d'aquesta enciclopèdia hom deixa ben clar que les execucions dels heretges no eren fetes directament per la Inquisició, sinó que els comdemnats eren lliurats a les autoritats civils. En el cas de Bruno, aquest lliurament anava acompanyat de caritatives recomanacions en el sentit que li fossin mitigats, en la mesura del possible, els mals físics que pel seu delicte mereixia, encara que, tot s'ha de dir, aquesta referència l'he agafada de la World Socialist Web Site. Dit altrament, a Internet hom pot trobar biografies de Giordano Bruno adaptades a gairebé totes les sensibilitats, des de la catòlica fins a la més materialista, sense oblidar la corresponent als astrònoms de la lliga del SETI, una organització dedicada a la recerca de signes de vida extraterrestre intel·ligent. I com gairebé sempre, tanta varietat pot induir a confusió. Així, segons l'article del SETI, Giordano Bruno era simplement un foll, que no tenia ni idea d'astronomia, que difícilment va poder entendre els treballs de Copèrnic i que va tenir la sort de defensar, des de posicions filosòfiques, el que avui per avui es considera com la veritat científica sobre l'Univers. D'altres articles, diguem-ne més asèptics, pinten Bruno com una persona mancada del tacte suficient com per introduir les seves idees revolucionàries, en un moment de profunda crisi d'una estructura de poder com era l'Església Catòlica, víctima de corrupcions i abusos que havien provocat l'escissió de Luter i, consegüentment, una greu pèrdua d'influència. Bruno volia reformar aquest estat de coses, però va caure del cantó perdedor i la seva vida va ser un autèntic calvari: de ben jove, essent frare dominic, fou excomunicat, la qual cosa el va dur a fer una peregrinació per diversos països d'Europa, on mostrava tanta habilitat per aconseguir protectors com per barallar-se immediatament amb ells o amb la comunitat que l'acollia, com va ser el cas de la Universitat d'Oxford.

Però el que caracteritza de forma definitiva Giordano Bruno és la seva vigorosa i continuada recerca de la veritat, tot fent servir la raó i la lògica i deixant de costat el misticisme i els dogmes religiosos, punt que fins i tot l'Enciclopèdia Catòlica esmenta, encara que de passada. Bruno va escriure que aquell que vulgui filosofar el primer que ha de fer és dubtar de tot i no partir de posicions prefixades, cal escoltar totes les opinions i donar-los el crèdit que es mereixin en base als arguments que les recolzen i no al prestigi o autoritat de qui les sosté. Dit altrament, Bruno carregava contra els portadors universals de veritat, d'aquests que existeixen i han existit en tots els llocs i èpoques històriques. Convé esmentar que la tasca d'identificar-ne alguns dels actuals no és gaire difícil: n'hi ha prou a pegar una ullada a les portades i capçaleres dels diaris i telenotícies.

Tot indica que les flames que van cremar Bruno varen servir, setze anys més tard, per escalivar ben escalivat Galileu que no va tenir gaire manies per adaptar-se a la voluntat d'aquells que, igual que havien fet amb Bruno, el podien cremar si no abjurava dels resultats de les seves recerques científiques. Tanmateix, Galileu i Bruno varen ser reus, en part, del mateix pecat i és que, ultra mantenir idees i posicions contràries a l'oficial, varen gosar escriure-les amb la llengua vernacle, la qual cosa els convertia en un perill autèntic ja que això contribuïa a la seva major difusió. Una última cosa, no va ser fins l'any 1992 que l'Església Catòlica va reconèixer les teories de Galileu i el va perdonar i rehabilitar en part, després d'un procés que va durar dotze anys. Giordano Bruno encara no ha estat ni perdonat ni rehabilitat. Tot i que, com passa tantes vegades, no està clar qui hauria de fer què a qui.