L'onze de setembre

Fins al 1714 la dependència dels Països Catalans respecte de la corona espanyola no era, en molts d'aspectes, més alta que la que avui mantenen els estats membres respecte de la Unió Europea. Fins al 1714, idò, en termes actuals, podem dir que els Països Catalans érem estats sobirans, encara que confederats dins la corona espanyola. Però l'onze de setembre de 1714 les tropes de Felip V entraren victorioses a Barcelona i acabaren amb aquesta sobirania. Les nostres illes havien dedicat totes les seves energies a socórrer Barcelona i, per això, també caigueren poc després sense resistència. Els partidaris de la continuïtat dels furs i de l'estatus confederal representats per la dinastia dels Àustries perderen davant aquells que havien optat pel model centralista dels Borbons. La caiguda de Barcelona fou el fet que decidí, per segles, el nostre futur. Per això, la festa nacional del Principat és sentida com a pròpia per molts de mallorquins. Després de la derrota militar vengué el Decret de Nova Planta que liquidava les nostres institucions d'autogovern, i s'intensificaren les pressions per, «con maña y sin que se note el cuidado», substituir la nostra llengua per la castellana. La campanya per aconseguir la uniformitat lingüística no tengué un èxit tan complet com la militar. I és que l'estat espanyol no va ser mai tan eficient com la França revolucionària, i el català, a diferència de les llengües regionals franceses, va sobreviure en els àmbits domèstics. Aquesta feblesa espanyola es va intensificar amb la mort del dictador Franco i amb la incertesa de la transició. Això permeté, per exemple, que el nostre estatut d'autonomia afirmàs que la llengua de les Illes és el català. Aquesta fita ara seria impossible d'assolir. Ara, l'estat espanyol, de cada dia dona més mostres de rearmament ideològic i de l'agressivitat amb què vol imposar les seves conviccions. Hem tornat a la situació de principis del segle XVIII quant a confrontació de dos models, aquesta vegada sobretot culturals. I, com en la Guerra de Successió, la nostra insignificança demogràfica ens privaria de qualsevol possibilitat de supervivència si no tenguéssim la rereguarda del Principat. Això determina el nom dels dos bàndols en la confrontació entre el mallorquí i el castellà: els catalanistes i els anticatalanistes. Ambdues tendències tenen clar que el cordó umbilical que uneix la nostra cultura a la del Principat és l'element que ens permet mantenir l'esperança. L'anticatalanisme, a més d'un sentiment, és una estratègia intel·ligent per liquidar el mallorquí. I el catalanisme, a més del reconeixement d'uns orígens comuns, és l'única via d'aprovisionament de coratge que tenim els mallorquins que volem servar la nostra llengua. La virulència dels atacs ens indica que la defensa és encertada. La senyera catalana escarnida quan és aplaudida l'andalusa, les colles castelleres ridiculitzades per aquells que inauguren la Feria de Abril, el pujoliusme descrit com a imperialisme català, la TV3 sabotejada... són símptomes evidents de la importància que donen a la relació amb Catalunya els partidaris de destrossar les llengües que no són la seva. Per això no podem renunciar a ser a Barcelona cada onze de setembre. Tanmateix va ser allà, i no aquí, que moriren els nostres millors soldats l'any 1714. I ara, com aleshores, Barcelona torna a ser la nostra darrera trinxera.