El perdó de l'església argentina

L'església argentina ha demanat perdó per haver donat suport al cop d'Estat dels coronels que va propiciar la darrera dictadura d'aquell país. S'haurien pogut estalviar la comèdia. Tanmateix, a hores d'ara, el seu acte de contrició és del tot intranscendent. Com ho diria? Fa la impressió que els clergues han demanat perdó, i tot seguit s'han encaminat cap a Can Joan de s'Aigo o el seu equivalent argentí per enfortir-se la moral amb una xicra de xocolata i quemullar. Al país veí, la vídua d'Allende reclama que Pinochet vessi una llàgrima de penediment per tal d'assaciar la seva set de justícia. Tanmateix Pinochet no li concedirà aquest plaer, perquè està convençut que la repressió que va ordenar a Xile va ésser una acció militar impecable. L'església, en canvi, és més voluble que l'exèrcit i així fa repicar les campanes a glòria com les fa tocar a morts. Ara l'església argentina admet que va donar suport al cop d'Estat dels coronels. I els clergues demanen públicament disculpes, no pel fet d'haver robat la clau del rebost a la veïna "com podria desprendre's de la frívola posada en escena que ha envoltat la confessió", sinó per haver participat, directament o indirecta, en la mort de centenars de persones. Normalment, en situacions consemblants, les disculpes no s'accepten en eixut. Vull dir que el repenedit, no pel fet de penedir-se aconsegueix evitar comparèixer davant els tribunals de justícia. En canvi l'església admet la seva culpa quan considera que ho ha de fer i gira la pàgina de la història sense reparar si tothom ja n'ha fet la lectura pertinent. En aquest cas concret d'Argentina, la disculpa eclesiàstica, feta a deshora, s'ha d'interpretar com una manera, força barroera, d'encolomar tota la responsabilitat als militars. L'ombra d'Abel, venen a dir-nos els clergues, sols es projecta al costat dels que no es penedeixen d'haver-lo mort. I home, això no basta. On són els capellans que presenciaven les tortures sense pipellejar? On s'amaguen els que participaven en els afusellaments? Tanmateix, el penediment conjunt de l'església, tan frívol com vulgueu, posa en evidència el cretinisme de l'església espanyola que no ha volgut saber res del seu passat tèrbol. Parlem clar. Tant Pinochet com Videla eren aprenents de matador comparats amb Franco. I els clergues el passejaren sota pal·li, sense reparar que allò suposava un dels afronts més grollers que pot inferir un cristià a Déu. A més a més, els servidors d'aquella església nacionalcatòlica col·laboraren en la repressió física dels republicans i en la castració moral i intel·lectual dels ciutadans a través de la censura, la delació i la por. Tot quant dic, no constitueix un rosari de paraules contundents, fruit dels sentiments agitats. No, ni prop fer-s'hi. Els clergues argentins han estat uns aprenents de males persones en comparació als clergues espanyols. Amb un agreujant en contra d'aquests: si la conxorxa entre sales de banderes i sagristies allà durà set anys, aquí es perllongà al llarg de quaranta. Sovint, en retreure-li el seu passat franquista, l'església espanyola actual addueix el desconeixement exacte de quina va ésser la seva participació en el cop d'Estat que acabà amb la República. Serà perquè li convé, perquè aquesta part de la història ja no té secrets. Ara s'ha sabut que la nit del vint-i-quatre de març del setanta-sis, vigília del cop d'Estat a l'Argentina, la jerarquia eclesiàstica va reunir-se amb la cúpula militar colpista per beneir el conjunt d'accions delictives que aquesta havia planificat dur a terme. Idò bé, a Palma, aquesta reunió va tenir lloc el desset de juliol del trenta-sis. Un grup de militars oïren missa, a les quatre de la matinada, a cal marquès de la Torre. La va celebrar, la missa, mossèn Joan Crespí, aleshores rector de la parròquia de Sant Magí, i entre d'altres oficials hi assistiren els anomenats Jinetes de Alcalá. A trenc d'alba les tropes sortiren al carrer. En fi, deixem-ho estar.