Abans que el Pol ens aigualeixi l'Illa

El descobriment d'un llac enmig del Pol Nord ens posa de manifest i a marxes forçades l'accelerada enorme de les catàstrofes molt pròximes. Això ens ve molt bé per avaluar com el tòrrid estiu mallorquí fa els seus estralls a la nostra maltractada illa, suposant bona voluntat i coneixements suficients per part dels nostres polítics. No hauríem, per ventura, d'esperar alguna cosa més? Però no només dels polítics, sinó també dels empresaris, treballadors, intel·lectuals, etcètera, que haurien d'implicar-se més en el tema supercandent de la destrucció local (Mallorca) i global (el planeta sencer). Ningú no pareix disposat a aturar, reflexionar i a fer marxa enrere, si així fos necessari. Què més s'ha d'esperar per aconseguir una reacció massiva, com a darrera carta en aquest envit de conseqüències molt incertes però gens encoratjadores? Tal vegada les mesures fins ara preses, fins i tot amb sentit, responsables i sinceres no són més que remeis ineficaços? Coneixem suficientment el mal que patim com a espècie disposats, com estam, que el nostre planeta mori de vell? No és fàcil. No. I tampoc no asseguraria disposar d'esperança certa. Però sense pretendre aportar més llenya al foc, apostam sincerament i amb rotunditat tornar la nostra illa i el planeta als paràmetres existencials i socioeconòmics de 1970. Només deman una tornada enrere en l'equilibri perdut pel mal camí agafat, en què la nostra consciència ho entengui. A trenta anys vista, en el passat immediat, és on hem de centrar el debat. Debat atractiu i emocionant, però urgent i, per què no, assequible en temes de població, recursos, turisme, societat, agricultura, etc. Demanem, doncs allò que és impossible. L'única cosa que ens pot treure del descomunal mal pas.