Els reis i una exposició

Una de les virtuts més lloables dels actuals reis d'Espanya és que no s'han deixat segrestar per la noblesa. En un Estat d'ànima republicana, tal cosa era essencial per garantir la bona harmonia política. El joancarlisme ha estat un moviment popular "com ho va ésser, amb connotacions força diferents, el carlisme", que es va enfortir a la mort de Franco i després del 23-F. Joan Carles I va ser designat el Moisès que ens havia de conduir a través del desert. Les generacions actuals mai no sabrem si realment el creuàrem, el desert, o si tot va ésser un somni amb final feliç. Curiosament, Joan Carles I, que havia estat educat sota la tutela de Franco, representava, a ulls de moltíssima de gent, la imatge d'un país modern i dinàmic, tolerant i plural. Pel que fa a la noblesa, ben prest va comprendre que havia de veure's amb un rei tan republicà com fou Alfons XII, i va oblidar-se dels camins que conduïen a la Zarzuela. Va optar, la noblesa, per sortir a les revistes rosa, i participar dels saraus de toreros i models sense ofici. El Joancarlisme ha tingut la discreció de no mirar gaire cap enrere. Sols ha tret pit a l'hora de commemorar els grans esdeveniments històrics o de parlar d'aquelles coses que formen el patrimoni espanyol més preuat, com és ara el descobriment d'Amèrica o el fet que la llengua castellana sigui parlada per un fotimer de gent arreu del món. En realitat, feren seus els sentiments d'unes amplíssims classes mitjanes. En canvi, per damunt les efemèrides que recorden les gestes de la gent de sang blava, els Reis hi solen passar de puntetes, sense fer renou, cosa que diu molt a favor del seu esperit crític. Tanmateix acudiren a la inauguració de la mostra sobre l'Ordre de Malta i Mallorca i, per una estona, el joancarlisme ens va deixar veure la monarquia en el seu ambient natural. I em va irritar, ja em direu per què. Parl d'una percepció personal i absolutament intranscendent. La imatge que la immensa majoria dels ciutadans tenim dels Reis es relaciona amb la mar, amb la família o apareix envoltada de multituds anònimes, però perfectament identificables amb les capes populars. La mostra de la Llonja, al marge del valor artístic i històric de les joies i els documents que s'hi exposen, fa tuf de cosa podrida. És, dit amb altres paraules, una afirmació del paper rellevant que va representar la noblesa a la història de Mallorca. I rellevant és cert que ho va ésser, encara que gens ni mica positiu, perquè el paper de la noblesa mallorquina ha estat ben poc edificant. Encara que la meva irritació no ve d'aquí, sinó de la imatge de l'exposició en el seu conjunt. En general era embafadora. La presència de dona Maria Antònia, que tot just s'acabava d'espolsar l'enfarinada de la gent de El Coso, o d'un Francesc Antich, que és fill de la immigració, no aportaren cap corrent d'aire fresc a l'acte inaugural. Que el càrrec que ocupen els obligava a anar-hi? Molt bé! En tot cas, la persona no es fa acompanyar de fotògrafs a tots els llocs on té obligació d'anar. El fet de veure els Reis contemplant els retrats dels antics Cotoner, Olesa o Despuig em recorda que la monarquia en abstracte és el cim d'una piràmide de poder construïda a partir de l'abús dels poderosos "els rics, els més forts" sobre els dèbils. És una versió esquemàtica aquesta, ja ho sé, però tanmateix sincera. El joancarlisme s'enfortirà com més antimonàrquic sigui. No és un consell ni una sentència. Som republicà i incrèdul, i a nivell personal tant m'és on vagin els Reis. Escric, senzillament, entorn d'allò que m'han suggerit unes fotografies.