L'any vint-i-quatre, en Mateu Ventall va vendre la terra que li acabava de tocar en herència per la mort de son pare, i va comprar-se un camió de càrrega en el Garatge que en Jaume Colomer tenia al carrer dels Oms. Bé, no va ésser exactament així. El taller d'en Colomer s'havia especialitzat en la venda de l'Studebaker, aleshores el cotxe de moda perquè acabava de coronar amb èxit la volta a Espanya. Aquest èxit esportiu li va suposar, a en Colomer, un substanciós augment de les vendes, ja que la demanda dels Studebaker va superar amb escreix la dels seus competidors, com són ara els Elcar d'en Joan Gomila, els Fordson d'en Francesc Vidal o els Aokland i els Chevrolet d'en Bisquerra. En Mateu Ventall aconseguí que en Colomer li gestionàs a Barcelona la compra d'un camió, i a la primeria de juny ja el tenia en el moll de Palma. Era verd, i ample com el cos d'una dida. L'arribada al poble del camió, conduït per Mateu Ventall, va ésser tot un esdeveniment, de manera que ell, des d'aquell dia i per decisió popular, va perdre el patronímic familiar i va passar a ésser conegut com en Mateu des Camió. Tanmateix, el canvi no esdevindria el signe de prestigi que tothom imaginava. Ben aviat el camió d'en Mateu donaria proves de la seva perillositat en atropellar la llocada de madò Coloma Cirera amb un saldo absolutament tràgic: l'únic supervivent de l'estol de polls va ésser un pollet coix, que madò Coloma va donar als porcs. En realitat, el camió tenia instint assassí, si més no així ho va sentenciar en Ventura Cirera quan va provocar la primera víctima humana. En Ventura era el cap dels sometents de la contrada, i els seus comentaris i opinions havien adquirit especial rellevància d'ençà que Primo de Rivera s'havia fet amb el poder. La primera víctima del camió va ésser en Jaumet Ortega, un infantó de nou anys, fill d'un guàrdia civil. En Mateu havia deixat el camió davant ca seva, i com que el carrer feia una mica de rost acostumava travar amb sengles pedres les dues rodes davanteres. En Jaumet Ortega les va retirar, a les pedres, i en el moment que badocava sota el xassís, el camió va avançar set o vuit metres, de manera que una de les rodes posteriors li va aixafar el crani amb un renou de canyissos que es trenquen. Era tan evident que l'infant havia mort que, en arribar el metge, el fosser ja tenia dins un cabàs tot quant havia pogut arreplegar del cap. L'enterraren en un fèretre blanc i, en el darrer moment, la mare va aferrar, amb una espipellada de figa seca, el seu capellet de palla a la post. La desgràcia d'en Jaumet va servir a en Ventura Cirera per a recordar a tothom el disgust de madò Cirera quan li esclafaren els polls. «Aquest camió és un assassí», va dir. Malauradament, el camió no trigaria a donar-li motiu per a repetir la seva sentència. El dissabte de Nadal, en Mateu va contractar, amb l'amo d'una possessió del terme, un viatge d'indiots al mercat de la Porta de Sant Antoni, de Palma. Ja feia camí, quan amb els sotracs s'afluixaren les lligadures d'un dels animals i aquest va escapar-se. Aleshores el porqueret, sense pensar-s'ho, va obrir la porta de la cabina i va precipitar-se a la carretera. En realitat, va caure arran de la cuneta i la roda posterior del costat dret li va passar per damunt el ventre. «Era talment pasta de caragol, el ventre», afirmava en Mateu. «Aquest camió mereix un càstig i l'hi donarem», va sentenciar en Ventura Cirera, que tenia ben present la mort dels pollets i la lloca de la seva mare. La resta de sometents hi estigueren d'acord. I actuaren seguint l'exemple dels Camises Negres, a Itàlia. Així que de nit, calaren foc al camió. No triaren la fosca per defugir responsabilitats, sinó perquè la resplendor de les flamarades fos més espectacular. De manera que impediren que els veïns l'apagassin, al foc, fins que tot va ésser ferralla. I per tal que el càstig fos exemplar, l'endemà, en Ventura Cirera, va penjar el volant deforme d'una branca del magraner del corral de l'església. «No vull que ningú se n'oblidi», va comentar als seus. En Mateu no li va demanar explicacions. Va vendre la casa pairal, va fer el bolic tan aviat com va poder i s'embarcà cap a Buenos Aires. Diuen que, just arribar-hi, va perdre fins el darrer duro a les carreres de cavalls. Era un perdedor, encara que la malastrugança que l'acompanyava acabaria per ésser la seva sort. No va poder retornar a Mallorca, tal com pensava fer, per manca de calés, i a Mallorca no va trigar gaire a esclatar la guerra. Atès el seu prestigi en l'organització de brigades d'acció directa, en Ventura Cirera va fer carrera a Falange. Quan el Marquès de Zayas va visitar el poble, a finals del trenta-sis, en Ventura va mostrar-li, orgullós, la ferralla penjada del magraner i li contà, sense estalviar-se detall, el disgust de madò Cirera quan va veure la llocada esclafada. «¿Y el chófer?, va demanar el Marquès. «Va fugir a Amèrica», va respondre en Ventura. «Todos los rojos tienen suerte», va afegir el Marquès. L'any quaranta-sis, en ésser elegit Juan Domingo Perón president de l'Argentina, en Ventura Cirera, des del seu alt càrrec en els sindicats verticals, va fer gestions per extradir en Mateu des Camió. Hi va haver un moment, el quaranta-set, amb motiu de la visita d'Evita a Espanya, que la petició va ésser a punt de reeixir. Però el mateix Ventura va retirar els càrrecs. Una vegada acabada la II Guerra Mundial amb la derrota d'Alemanya, ja no era aconsellable l'ajusticiament d'un individu sense judici previ.