Un temps, fa molts d'anys ja, quan, conten, la vida d'una persona no valia un gafet, valia manco que un plat de fava pelada freda, totes les matinades compareixien homes morts, tirats per les voreres dels camins forans, com els moixos i eriçons per les ribes de les autopistes d'ara, segons conta la gent vella encara baixet baixet, amb el tremolor atàvic d'un residu de por als llavis, aquell temps en què una colla d'enlluernats manaven molt per la gràcia d'un Déu determinat, de l'uniforme, dels doblers, o de les pistoles, sí, sobretot les pistoles, als poblets petits de la plana mallorquina d'enmig, els pagesos que per circumstàncies de l'edat, defectes físics, se n'havien lliurat d'anar a pegar trets als fronts peninsulars, ells, continuaven dins una aproximació a la normalitat.
Llavors, aquell temps fotut, quan els homes de les pistoles comandaven molt, tot, a sol post, quan les garbes ja estaven escampades damunt l'era, l'aviram dormia, i la flaire suau de sopes escaldades s'esvaïa a poc a poc dins la nit pagesa, aquesta gent, molts d'aquests conradors, encara amb arestes d'ordi entre pell i camisa, els feien agafar el fusell i anar, peu-rossec, peu-rossec "pensau, després de garbejar tot el sant dia per les foranes del poble!". Els feien fer guàrdies per allò de l'estraperlo. L'amo en Joan «Nofret» i l'amo en Sion «Calderer» eren amics de l'amo en Biel «Xulla». Bono, amics, coneguts, bon dia, bon dia, i si vols res aquí és ca teva, m'enteneu?, un esquit de cassalla, avui el pagues tu, demà gast jo, i prou, sabeu el que vull dir? No passava dia que no es vessin els nostres tres personatges, o al conró, o a la taverna.
Bono idò, un dia, fosca negra ja, anava l'amo en Biel «Xulla» cap a cases, carro buit, nnrrr, nnrrr, arriii!, punyia el mul amb la verga de les corretjades. Anaven gairebé d'eima cap a ca seva, camí del poal d'aigua fresca i del plat de sopes de col. Va ser llavors, just arribant al revolt del coster del «Pinaret», quan, tru-trup, es topà de morros amb en «Nofret» i en «Calderer» que, mosquetó en mà i manta a l'esquena, feien una paròdia de guàrdia just sullà. «Alto!, arriba España!», digué en «Calderer». «Alto!, arriba España!», subratllà en «Nofret». L'amo en Biel «Xulla» els mirà de fit a fit, alçà una orella, ensumà el tuf de «mesclat» del qual anaven perfumats els dos subjectes i: arri, mul, que per aquí l'oratge put! «Alto» he dit!, en «Calderer». «Arriba España» he dit!», en «Nofret». I l'amo en Biel: «arriba» els collons del mul!, que si no fugiu d'enmig, vos inflaré a llenderades!, putes sagrades! I sols havia caminat cinc o sis passes quan sentí el clec-clec dels fusells. I aquella veu balba i empalagosa pel «mesclat» d'en «Calderer» que deia: per collons els meus, i tu o baixes ara mateix del carro i t'acostes aquí o no ho faràs mai!
Va baixar, ja ho crec que va baixar. Vermell com un pebre de cirereta ben madur, però va baixar. No ho arribava a creure, però sentia els canons dels dos fusells que li escarrinxaven l'espinada, que eren d'una credibilitat absoluta. Tenia dona i quatre infants petits. L'empresonaren. Un dels dos empresonadors tenia molt de bo devers Ciutat. El jutjaren per traïdor a la pàtria i el condemnaren a vuit anys de presó. Vuit. Els va complir en la totalitat. Mentre, la dona i els infants aguantaren com pogueren, o sia, malament. Va sortir de la presó en molt mal estat físic i mental, semblava sempre emporuguit, temorenc, sempre a punt d'arrencar a córrer.
Va morir als pocs anys, sense estar malalt, va dir el metge. Prenia la fresca, havia sopat bé, fumava un xigarret de quarteró amb el delit que ho solia fer sempre. Feia una nit tranquil·la, enllunada i fresca. Devers setembre, devia ser. Posà la mà sobre l'espatla del seu fill Pep, i quan aquest es regirà, féu un somriure ample i, com aquell que et vol contar un secret molt secret, li digué: «arriba España!», fluixet, molt fluixet... Tombà el coll i es va morir, com un rupit davall una llosa.
