Sa Casa Blanca és un llogaret entranyable a la sortida de Palma, just en haver passat Son Ferriol. La carretera, l'aeroport i la crisi de la ramaderia i l'agricultura, (molt més antiga que la protesta de la germania del rólex), per mor, entre d'altres coses, de la salinització dels pous, no l'han deixat créixer. No obstant això, encara hi deuen quedar una dotzena de famílies que són Casablanquers de tota la vida. Aquestes cases, que algú haurà vist que confronten amb la carretera i d'altres que es troben una mica amagades en alguns carrerons que hi desemboquen, tenen un tros de corral d'una terra grisenca, vestigi de l'antic prat, on hi conraven verdures per a ús domèstic. Aquestes verdures eren regades amb l'aigua de pous de vena particulars, val a dir, que per aquella zona a cinquanta o seixanta pams ja se'n troba, d'aigua. Aquests pous també han patit la decrepitud inherent al poblet i, com si fos una metàfora, al via crucis que ha patit l'aigua a Mallorca aquests darrers anys. Alguns dels quals s'han salinitzat, d'altres han adollat una aigua molt poc apta per al consum humà i ara, com a tret de gràcia, l'aigua els ha tornada, definitivament, dolenta. Tal com ho sentiu. Ja no surt neta i clara sinó que té la textura d'un serigot sabonerós, alerta lector de somnolències dominicals que no llegeixis saborós, i d'una flaire que apunta vers la pudícia. Producte, sense cap mena de dubte, de la filtració d'aigües mal depurades al subsòl. Evidentment que ningú no es pensi que es tracta d'una rebel·lió subterrània més per fer front al pacte de progrés. Crec, honestament, que la cosa va, tota, en direcció contrària. Si una cosa ha caracteritzat, i de cada dia més en n'adonam, el govern del Partit Popular a aquestes illes ha estat la improvisació en moltes de les seves accions. Lluny d'accions planificades, el dit i mig de xulla intel·lectual que ha presidit la seva tasca de govern s'ha limitat al contingut tres o quatre frases fetes del tipus «qui dies passa any, empeny», «es darrer ja tancarà sa porta» «qui té la pella pel mànec, fa anar l'oli allà on vol» o «qui oli mesura, els dits se n'unta». Així, tots hem vist que, amb una gran parafernàlia, ens inauguraven una depuradora aquí, i dues sullà presumint de ser l'únic territori del món on no es tudava ni una gota d'aigua. El que no ens advertien, (quan al poble li parlaven de depuradora ja es pensava que tenien la Seu plena d'ous), és que aquesta aigua depurada no servia per res: ni tan sols per regar la gespa "ningú no n'ha de menjar, d'aquest vegetal" dels camps de golf. I no servien de massa, les depuradores per dues coses: perquè la majoria d'elles només es limiten a fer un tractament secundari quan allò recomanable perquè l'aigua sigui reutilitzada, seria un de terciari; en segon lloc, perquè quan es planificaven, que és un dir, es feia per a un volum determinat que, quan estaven executades, ja s'havia sobrepassat. Si no vols brou, tassa i mitja! Els resultats són evidents: l'alfals del prat de Sant Jordi amb aquest serigot no va gaire bo; el prat put d'aigües post"fecals i, per si no n'hi hagués prou, ara aquestes aigües han fet malbé els pous de sa Casa Blanca. Em fan gràcia les queixes del sr. Mariano Servera, el no"pagès de la tractorada, quan clama demagògicament que s'aboquen aigües no depurades del tot a la mar, volent passar el mort als qui ara comanden quan els qui realment tenen la culpa són els que manaven abans. Però he dit que això de les depuradores i els pous de Sa Casa Blanca és, també, una metàfora. Dins el meu camp laboral, que és el món de l'educació, he sentit veus properes que es queixen que en un any la feina feta pel Pacte no es veu gaire. Crec que, durant aquest anys, s'han col·locat drenatges per evitar que l'escola tengués el mateix destí que els pous de sa Casa Blanca, que l'aigua, a les sordes, els ha tornada pudenta. Si aquests pous han necessitat cinc o sis anys per contaminar-se del tot, l'escola pública, en dos o tres més, també hi hauria tornada, pudenta.