En realitat, la vida política "també en les democràcies, imperfectes com tota obra humana" està gairebé sempre molt més condicionada per les tàctiques, per les estratègies "en definitiva pel maniobrerisme, per la recerca de l'avantatge immediat, partidista o individual" que no pels ideals, pels suposats objectius. Fins al punt que els polítics més cínics es permeten fer broma amb allò que ja se sap que les promeses electorals es fan per a no complir"se mai íntegrament. Massa sovint si no sempre, el polític diu allò que creu que li convé de dir més que la veritat. La veritat és quelcom per a propalar i exhibir sols quan li resulta favorable; quan no l'afavoreix automàticament s'ha d'ometre, quan no s'ha de falsejar. Tot el debat polític es ressenteix d'aquests condicionants "si podem dir «concomitant» no entenc perquè no hem de poder dir «condicionant»", d'aquestes circumstàncies. De fet es produeix sovint un distanciament progressiu entre els polítics i els administrats. La ciutadania n'està farta, de tanta comèdia, i se sent més aviat ofesa perquè se sent enganyada. O bé el cinisme dels polítics "no sé si dir la classe política seria massa fort" provoca el cinisme de la ciutadania, la qual cosa és encara pitjor. La principal causa de l'abstencionisme, allà on hi ha processos democràtics, és la mateixa actuació, tan «professional», dels polítics.

Per tot això ens sorprèn tant quan, adesiara, ens trobam amb qualque excepció. Com és ara el designat fa pocs dies, per part del candidat demòcrata a la presidència dels EUA "l'actual vicepresident, Al Gore" per acompanyar"lo en la seva candidatura, que resulta esser un jueu practicant, un jueu ortodox amb fama de no casar"se amb ningú. El fet no pot deixar de glossar"se perquè té la seva importància, encara que possiblement "diran els escèptics, amb tot el dret del món" la seva motivació sigui més guanyar vots més que no moralitzar l'escena política. Tanmateix, és la primera vegada que es produeix un fet semblant en la història del gran país. No n'hi ha precedents, senzillament. Però la democràcia nord"americana, amb tots els seus defectes, encara ens pot donar aquestes sorpreses. Si d'una banda el candidat republicà està donant una especial atenció a les grans minories negra i hispana, de l'altra Al Gore acaba d'assegurar"se el vot dels dotze milions de jueus nord"americans i el suport d'un sector prou significatiu de l'Establishment. En qualsevol cas, i hagin estat quins hagin estat els motius, per primera vegada un jueu ha estat designat com a candidat a la vicepresidència.

Fets així transcendeixen més enllà de la política.
Joseph Lieberman és senador per Connecticut des de 1988 i pertany al partit demòcrata per descomptat, però té tot un rècord d'independència en la seva actuació en el Senat, ja que sovint ha votat en contra de l'ala més liberal del seu partit. Es tracta d'un jueu que exerceix de tal "no com un Harry Kisinger, per posar-ne un exemple il·lustratiu", que no sols respecta el descans del sàbat i altres formalismes sinó que té fama de persona íntegra, d'això tan estrany que en deim un moralista, una persona de conviccions, i que compta amb molts d'amics dins el partit de l'Elefant, dins el partit republicà.

Una circumstància que s'ha destacat molt, per descomptat, és que Lieberman va esser la primera figura política demòcrata que va gosar censurar públicament les aventures del president Clinton i la becària Lewinsky, malgrat que finalment votàs en contra de l'impeachment per considerar que era una mesura extrema que no estava realment justificada més que des d'una posició merament partidista. I no cal afegir que, dins aquest context, molta de gent ha interpretat la seva designació com a company de candidatura com una «declaració d'independència» d'Al Gore respecte de Clinton.

Tot garbellat, sembla que es donen els suficients indicis perquè puguem considerar Joseph Lieberman com un polític que es mou més per les seves pròpies conviccions que per les consignes del seu partit, que se sent molt més compromès amb la seva condició religiosa i moral que no amb la seva condició partidista. Podria esser, en definitiva, que ens trobàssim davant un polític amb consciència. I això és molt, en el món que vivim.