A les darreries de la dècada dels cinquanta, el senyor Joan era propietari d'una de les possessions més grans del Pla. De tota manera, era respectat a la contrada, no sols per la seva fortuna i la seva generositat envers els necessitats, sinó per l'aurèola d'aventurer que envoltava el seu passat. Tanmateix, del seu passat, quasi ningú no n'havia tret res en net. Ell únicament havia revelat la clau de la seva gosadia al senyoret Antoni, que era el seu únic descendent directe i, per tant, el seu hereu. «Jo tenc el privilegi "va confessar el senyor Joan al senyoret Antoni" de saber quan s'acosta la meva fi. Me l'anunciarà la presència d'un cavall negre». No parlava per parlar. Li ho havia vaticinat per un velló Madame Jeannette, una endevinadora que exercia a dues passes del port de Palma, i que endevinava la sort o la dissort dels que eren a punt d'embarcar cap a Amèrica. El senyor Joan va emigrar l'any deu, quan era un pirris que no guanyava ni per menjar pa dur. I durant la travessia no va fer més que donar voltes a la història del cavall. «Si no he de morir fins que em véngui a cercar un cavall negre, no tenc perquè evitar el risc ni témer a ningú», es repetia una i altra vegada, fins que va estar ben convençut de la correcció del seu raonament. Així que en tocar terra va començar a fer"ne de les seves. En els pobles del Pla se n'assabentaven a través dels paisans que tornaven a casa. I certament no en deien ni una de bona, d'ell. Uns asseguraven que assaltava bancs armat amb una pistola; altres afirmaven que es dedicava a segrestar les criatures de les famílies amb cabals, per tal d'exigir"los una recompensa copiosa per la seva llibertat. Sols un titellaire, que era de pas per la contrada, va mostrar"se sorprès davant tanta xerrameca, i va afirmar que res d'allò que contaven era cert. «En Joan "va afirmar amb convicció" s'ha casat, a Mèxic, amb la vídua d'un prestidigitador, força ric, que llançava ganivets contra les flames d'una fogatera i, tot just les havia travessades, la fulla d'acer esdevenia d'or. La vídua n'heretà la fortuna». «I com va morir el prestidigitador?», va demanar"li un de tants. «D'una ganivetada al cor que anem a saber qui li va assestar. La vídua també va morir, de no sé què», va concloure el titellaire. Tanmateix, els rumors cessaren quan el senyor Joan retornà d'Amèrica, va comprar una possessió i va donar feina a molta de gent. Si de cas algú li posava la llengua damunt era per a dir que estava endimoniat, cosa que el rector desmentia categòricament. «Les rareses de caràcter "afirmava aquest" no li impedien ésser generós amb l'església». I les rareses que se li atribuïen, eren les pròpies d'un sull. Vivia sol a la possessió, el senyor Joan, i quasi no compareixia pel poble. Això sí, a hora foscant, els pagesos que tornaven al poble per un camí que passa a cent metres de les cases, el podien veure com fitava l'horitzó des del portal. No tenia pressa, era com si esperàs noves de la llunyania. Passada una estona, girava en rodó i se'n tornava cap endins. Tanmateix no se'n desentenia de les coses dels altres. Un dia d'estiu, als voltants del migdia, va calar"se foc el paller d'una possessió pròxima i en dos minuts les flamarades arribaven al cel. Quan ell va ésser a l'indret, ja hi havia una teringa de persones que contemplaven la fogatera amb passivitat. El silenci era gairebé absolut. Sols se sentien els espetarrecs de les bigues i el bel insistent d'un anyell. «No ha sabut sortir "va comentar"li un missatge. I sentencià: "el trobarem carbonitzat». «Per què?», va dir el senyor Joan. Aleshores, sense pensar"s'ho dues vegades, va entrar al paller encès i, passat un moment, en va sortir amb el xotet en braços, envoltat per un anell de foc que li donava un aspecte demoníac. «Com és que no tinguéreu por?», va demanar"li el nebot. «Ja t'ho vaig dir una vegada "li va respondre". La meva mort serà anunciada per la presència d'un cavall negre». El senyor Joan n'estava ben convençut que seria així, de manera que, tot i fregar la setantena, mirava el futur amb esperança. «El progrés em dóna vida, Antoni "li comentava, amb sorna, al nebot". El tractor substitueix el cavall en les feines del camp i dia a dia es veuen més cotxes per les carreteres. Potser seré immortal. En arribar"me l'hora, la mort no sabrà on trobar un cavall negre». Empès per aquest optimisme va fer"se més comunicatiu. Fins i tot va pensar en la possibilitat de casar"se. El rector li havia presentat una al·lota que acabava de sortir del noviciat i que era una joia per a una casa. «Per què no l'he de fer la meva esposa?», va demanar"se ell. «No hi ha cap motiu que ho desaconselli "li va respondre el rector". Teniu salut i diners per a mantenir"la». L'únic que posava mala cara era el nebot, ja que amb Francinaina "que aquest era el nom de la promesa" i el rector trescant per les cases, l'herència li perillava. Va decidir, per tant, concloure la llegenda. Una nit, el senyor Joan va sentir renou d'unglots a la clastra i, empès per un mal pressentiment, sortí fora amb un llum d'oli encès. I certament no el va sorprendre el que va veure, esperava aquell animal des de feia molts d'anys. De manera que va pujar al dormitori i, assegut sobre la vànova, va descansar la mandíbula en el canó de l'escopeta. Tot s'havia acabat. Després de sentir el tro, el senyoret Antoni va conduir el cavall negre prop d'una timba i no va parar d'espantar"lo fins que va aconseguir que s'hi precipitàs. Aleshores el senyoret Antoni va sentir"se alleugerit, perquè l'herència no perillava. Havia pactat amb la mort i sols li quedava pactar amb el rector. «Per què la novícia que destinàveu al meu conco "li va proposar", no es casa amb mi?». I, efectivament, s'hi va casar. En complir"se el primer aniversari de noces, l'esposa li va formular un desig a l'espòs. «Voldria "li va demanar" que em comprassis un cavall negre per enganxar al cabriol». «Demà el tindràs», li va respondre ell. I l'endemà va presentar"se a la clastra amb un cavall tan blanc que semblava un glop de llet. I ella, dissimulant el seu desencís, li va dir que era el cavall més guapo que havia vist mai. «No li he recordat que el volia negre, al cavall "li confessava més tard al rector". Tanmateix, en aquesta família, són estranys d'avior». Va ésser la darrera vegada que el senyoret Antoni va sentir parlar de cavalls a ca seva. Els anys passaven de pressa, i els senyors de possessió feien coa per obtenir un Sis"cents.