Aprenentatge i motivació

És cert que, en base a aquesta doctrina, sembla que els mestres tindrien una responsabilitat massa limitada respecte als resultats del procés. Quasi se'n podrien rentar les mans. Tota la culpa seria de l'alumne sense una adequada capacitat d'aprendre. El mestre o el professor no tindria més feina que fer que exposar les dades i les teories que consideri que han de ser apreses amb més profit, establir unes prioritats i facilitar als alumnes uns materials i uns exercicis, unes pràctiques, i, finalment, tot posant notes, qualificar els resultats obtinguts.

Naturalment, no podem estar d'acord amb un plantejament tan simplista i amb una rentada de mans semblant. Per molt que puguem i deguem defensar que el paper de l'aprenent ha de ser molt més actiu que no passiu, no podem admetre que la feina del docent sigui gens senzilla. El quid de la qüestió pot estar en el fet que la major responsabilitat del mestre "per paradoxal que pugui resultar a alguns" no és pròpiament la d'ensenyar sinó més aviat la de motivar, que no és exactament el mateix encara que també podríem dir "si volguéssim encunyar una frase un poc altisonant o grandiloqüent" «ensenyar és motivar». Tanmateix, sense voler fer cap joc de paraules, la inversa no és vera: «motivar no és ensenyar». Motivar és inspirar un interès per la matèria, captar l'atenció de l'alumne, fer que aquest s'interessi de bon de veres, la manera de despertar la seva curiositat i, en definitiva, aconseguir que quedi en condicions de poder fer-hi feina fins i tot "si cal" tot sol.

Per descomptat, tot aquest plantejament anterior no té perquè significar exactament cap defensa a ultrança de l'autodidactisme. No podem deixar de tenir present el «Malheur a l'autodidacte!» que va deixar escrit Emmanuel Lévinas ni que, d'acord amb la saviesa rabínica, la lectura o l'estudi del Talmud "que ve a ser el compendi dels coneixements religiosos i ètics del poble jueu, enunciats sovint sense referència a l'Escriptura, ja que es reclamen tant d'una tradició escrita com d'una tradició oral, i recollida en capes i més capes (estrats i més estrats) de comentaris i comentaris de comentaris" idealment no es pot fer tot sol, fins i tot després d'haver rebut uns molts prolongats ensenyaments, fins i tot després d'haver seguit durant anys les exposicions dels rabins, i, encara superada aquesta fase, la recomanació és la d'apel·lar sempre a una discussió amb un company o amb uns companys, com si la intel·ligència humana pogués prendre mal camí actuant tota sola.

Deixant de banda aquesta actitud tal volta extrema de la saviesa rabínica contra l'autodidactisme, no hi ha dubte que aquest és sempre una mica perillós. Fonamentalment, per allò tan primari i elemental que quatre ulls hi veuen més que dos. Però també perquè quanta més informació hàgim arreplegat com a punt de partida, tant mieux! I si això, en un principi, pot limitar-se a algun manual i a alguna obra de consulta, en una fase posterior les necessitats d'informació s'incrementaran sensiblement. Per a estudiar qualsevol tema amb una mica de profunditat, cal tenir present tot el que "o la major part que sigui possible" s'ha estudiat i exposat amb anterioritat. Estar mínimament al dia de la bibliografia fonamental és absolutament necessari per a tot estudi aprofundit. Si un ignora o no té accés a aquesta bibliografia, la feina que pugui fer pot resultar erràtica, parcial, patir mancances serioses. Però tanmateix, tot garbellat, també és ver que amb les biblioteques públiques i amb els recursos que hom pot trobar avui en dia a internet l'autodidactisme de cada vegada esdevindrà més civilitzat i fins i tot cosmopolita.

En tot cas "tornant al tema inicial" sigui o no sigui adient, de grat o per força, recórrer al treball solitari de l'autodidacte, el que l'aprenent necessita primer de tot és estar motivat. I això fa imprescindible "dins la vida acadèmica, dins la vida escolar" la presència de motivadors.