Pràcticament tot, ja se sap, ens arriba dels Estats Units, amb més o menys retard. En els darrers mesos hem pogut veure com es consolidava la tendència a fer de la publicitat el mitjà per a la difusió de missatges més polítics que comercials. El Govern fa publicitat a la televisió i omple el paisatge de tanques amb coses fetes i coses per fer, la Federació Hotelera anuncia campanyes contra l'ecotaxa, el GOB fa propaganda del Paradís perdut, els petits comerciants utilitzen les parades d'autobús per reclamar una llei de comerç, etc. No fa gaire, per defensar una posició o una idea s'havien de cercar, principalment, arguments: ara s'han de cercar, sobretot, estratègies de màrqueting. El lletraferit carregat de lectures de revistes especialitzades ja no és tan útil com el que ha fet un curs o un curset de publicitat. Facem una mica d'anàlisi cas per cas. La Federació Hotelera adverteix que farà anuncis contra l'ecotaxa, en la tradició més americana dels lobbies empresarials nord"americans que fan ús de la publicitat per defensar les seves posicions. Un exemple clàssic: quan es negocien compromisos internacionals sobre reduccions de diòxid de carboni, les companyies petrolieres fan grans campanyes publicitàries advertint de les conseqüències catastròfiques de les reduccions i recordant"nos la manca de fonament científic de les teories sobre canvi climàtic. Això sí: esperam que la nova campanya dels hotelers sigui més moderna que l'anterior (aquella del «no» a no sé quantes coses i «sí» a unes altres), que feia ús d'uns farragosos requadres dels tipus «comunicat oficial» (igual que fa Emaya per fer"nos creure que el preu de l'aigua puja per una causa distinta al cost de la dessalació que demanava amb insistència).
El nostre Govern, per la seva part, se situa amb entusiasme en aquesta línia tan contemporània de les administracions que han de «vendre» al mercat allò que fan. Vivim, en definitiva, en el temps de la «comunicació», aquesta paraula sagrada que val per a tot, un temps dominat per la creença que qui té tota la raó i tots els arguments al seu favor no té res a fer si no «comunica» bé, i qui vol fer veure que raó i arguments estan de part seva té mig camí fet si és capaç de «comunicar» així com toca. Res a dir: són les regles del joc, i només cal esperar que ho facin tan bé com sigui possible.
El GOB també presenta una campanya amb «spot» televisiu inclòs. Tampoc no és cap crítica: els amics ecologistes fan santament d'utilitzar per a la seva causa justa les mateixes estratègies que uns altres utilitzen per confondre i consolidar així les seves posicions de dominació. A més a més, són els més moderns, perquè també faran campanya publicitària a Internet.
Pimeco i Afedeco, per la seva banda, recorren a la imatge d'un peixot que engoleix peixets per demanar, ja, una llei de comerç. Hi podem lloar la utilització de la llengua catalana (com al GOB i al Govern, però no als hotelers), però no estaria de més exigir rigor ortogràfic, ja que en una sola frase curta s'han deixat un accent, han posat una preposició «a» que no tocava i han canviat una «g» per una «j»: «Perque el peix gran no es menji als petits».
En fi: aquest és l'univers de la postmodernitat. Les empreses, emblema del dinamisme contemporani, exporten la seva manera de fer a governs i entitats de tota mena. La incitació al consum, tan definitòria del nostre món, marca el camí a seguir per a la defensa de posicions d'idees. Tant de bo que no ens quedem del tot sense vertadera deliberació, sense esforç per cercar i per entendre raons i arguments.
