A uns dotze quilòmetres de Palma, situat ran de la carretera d'Algaida, hi ha un pou de coll baix i ample, i tan profund que si hi caigués un cristià tendria temps de resar un Parenostre abans de tocar l'aigua. Aquest pou, és conegut arreu de la contrada pel «pou dels quatre ganivets», encara que quasi ningú no en sap el motiu. En realitat s'anomena així en record d'una història sinistra, que té el seu origen a la primeria de la dècada dels trenta. Jo la vaig saber per mitjà d'un clergue que va morir, ara farà una trentena d'anys, d'una ganivetada al cor. Els fets són els següents. En aquell temps el pou feia part d'una possessió, propietat d'un noble de mitjana edat, fadrí i cràpula, força conegut en els ambients de diversió de Palma. L'hivern i les primaveres, era fàcil localitzar"lo al Trocadero. Als volts del migdia, perquè gaudia de l'aperitif dansant; i a mitjan horabaixa, perquè no volia perdre's el cocktail dansant. Pel que fa a la nit, què us puc dir? Trocadero tancava a les quatre de la matinada i ell era el darrer a sortir. Tanmateix, en arribar l'estiu s'instal·lava a la possessió de la seva propietat, no tant per seguir la tradició familiar, com per recuperar forces i salut. Habitava la part senyorial, apartat dels amos, i per tal de fer la soledat més passadora, de tant en tant acudien a fer"li companyia els seus amics corals: un apotecari, un comerciant i un clergue. La circumstància que la possessió llindàs amb la carretera seria determinant en el destí dels quatre homes. Ran de la vorera hi havia una figuera alta, amb fulles d'un verd obscur, tan grosses que semblaven mans de gegant. Davall el brancatge espès solien reposar"hi les famílies de gitanos que feien camí cap als pobles de l'interior. A vegades, fins i tot, desenganxaven les bèsties dels carros, i s'hi quedaven un parell de dies per tal d'estanyar les paelles i cordar les olles i els ribells dels pagesos de l'entorn. Una vetlada que els quatre amics prenien la fresca a la clastra, va sortir de la fosca una nina gitana, guapa i deixondida, i tan magra que semblava feta amb quatre retxes picassianes. Va ballar per a ells i els va llegir algunes banalitats a les mans, a canvi de qualsevol cosa. Li donaren unes monedes i una embosta de figues seques, de manera que va tornar els dies següents. El quart dia no va comparèixer a l'hora que els tenia acostumats; i la notaren a faltar, sobretot si tenim en compte que l'amfitrió, que era el més animat de la tertúlia, havia al·legat no sé què per no fer"los companyia. Tanmateix, sense saber"ho, no el tenien enfora. De la pallissa arribaven sons indefinibles "potser veus, potser gemecs", i després de discutir quin era el seu origen, s'encaminaren, silenciosament, a comprovar"ho. I veieren allò que mai no s'esperaven veure. La gitaneta era allargada damunt la palla, contra la seva voluntat a jutjar pels moviments que feia, i el senyor la cavalcava tot procurant no llevar"li una manassa de la boca per tal d'evitar que demanàs ajut. Encara que s'adonàs de la seva presència, el senyor va continuar fent la seva, i els altres li feren rotlo, encisats. Quan el senyor va abandonar la presa, aquesta gairebé no es movia. Respirava amb feixuguesa i si, de tant en tant, movia braços i cames era evident que no sabia ben bé per què ho feia. Així que els altres tres comprengueren que era la seva oportunitat abans que es recuperàs del desmai, i un rere l'altre la posseïren. Els quatre encenien un cigarret, a la porta de la pallissa, encara sorpresos de l'aventura que acabaven de córrer, quan l'apotecari va pegar una llambregada a la nina i l'alarmà la seva rigidesa. Al cap d'un minut, comprovava, esverat, que era morta, i al cap de mitja hora, els quatre malvats ja l'havien tirada pel coll del pou. Els gitanos la descobriren l'endemà, surant a l'aigua, i la Guàrdia Civil va passar la pena negra per recuperar el cos. Les investigacions duraren molt poc. Després de parlar amb el senyor, el caporal va decidir que l'infant havia caigut al pou fortuïtament, i no va voler atendre les reclamacions dels gitanos que no entenien com amb la caiguda havia perdut la virginitat. A més a més va fer"los fora de la figuera i manà arrestar un parell de dies el pare de la gitaneta, perquè s'acostà a la rotlada que feien el senyor i els seus convidats i els amenaçà de matar"los amb un ganivet de plata. «Una fanfarronada», va dir el caporal. «N'estic segur», va dir el senyor. Tanmateix, ell i els seus amics donaren per acabades les vacances i tornaren a Palma. I sense acordar"ho, no tornaren a esmentar mai més la gitaneta. En parlaren, tres d'ells, passat més d'un any, quan per Tots Sants trobaren l'apotecari amb una ganivetada al cor. No volgueren admetre que aquell assassinat era cosa del gitano, encara que ho sospitaven. Dos d'ells en tengueren la certesa, quan al cor de l'estiu següent, va ésser descobert el cadàver del senyor amb una altra ganivetada al cor. Aleshores pensaren donar avís a la Policia, però ho deixaren anar perquè no podien exposar"se a l'obertura d'una investigació entorn de la mort de la nina. El comerciant a l'engròs va aparèixer mort, també amb una ganivetada al cor, al seu magatzem, enmig d'una pila de sacs de ciurons. Dels quatre violadors, sols quedava amb vida el clergue. Una tarda que es dedicava a confessar, va rebre amb confessió el pare de la gitaneta. «Què fas aquí?», va demanar"li, esverat. «No tingueu por per ara "li va respondre, aquest, amb veu assossegada" perquè encara no vénc per vós». Li va confessar que, efectivament, ell era qui havia mort els altres tres i que el mataria a ell més endavant. El motiu era ben senzill: volia que experimentàs la venjança de la mà divina que ho guia tot. «Mirau dins el pou un vespre de lluna plena i veureu com suren, talment peixos, els tres ganivets que m'han servit per a donar mort a tres dels assassins de la meva filla». El clergue va caure en una depressió molt profunda, fins al punt que ni es va adonar que acabava d'esclatar la Guerra Civil. Sols va sortir del seu ensopiment en saber que els escamots de Falange deixaven, cada vespre, un regueró de morts per les carreteres. Aleshores va enginyar"se per fer desaparèixer el gitano. M'ho contava, alleugerit, als voltants dels anys setanta, quan sabia que, per qüestions d'edat, li quedaven dues alenades de vida. «I és cert que hi ha tres ganivets que suren?», vaig demanar"li. «Tan cert com Déu existeix», em va respondre. I així era, vaig comprovar"ho. N'hi havia tres i en faltava un. De manera que vaig completar la venjança. Si guaitau al pou en nit de lluna, veureu que suren quatre ganivets de plata. Ho cont ara, que ja han passat més de trenta anys i la justícia no em pot fer pagar condemna.