«Vamos a ver Antúnez ¿qué es España?», va demanar el caporal Novoa al tal Antúnez. Aquest es gratà el clatell, pensarós. «'Mi tía! "mormolà" Que esto es cosa de filósofos». «'La tía, no! "exclamà el caporal Novoa" 'España es su madre!». Envermellí d'allò més el tal Antúnez, perquè una de les poques coses que té clares en aquest món és que és fill de Gumersindo i Benita. «La suya "va dir amb veu amenaçadora". Será la suya». Aleshores va inflar pit, el caporal Novoa: «'Naturalmente que lo es!». «Pues eso», va remugar Antúnez. El caporal Novoa, però, ja no l'escoltava. «Usted, Rodríguez "va demanar al tal Rodríguez" ¿con quién limita España?». S'aixecà dret el tal Rodríguez. «Con el extranjero por todas partes, menos por una miajita de tierra de ná que ocupan los vaascoos», va recitar tot fent cançoneta. «Muy bien "continuà el caporal Novoa". Y ahora respondedme todos a la vez, con voz de macho cabrío. Que se os oiga ¿eh...? que se os oiga: ¿son españoles los vascos?». 'Noooo!, respongueren de manera unànime. 'Siiií!, va replicar el caporal Novoa, més encès que un caliu de fogueró. «Decidme "va continuar" ¿Acaso los vascos nos dejan divisas?». «Nooo!», digueren a l'uníson els consultats. «Pues si no dejan divisas, cualquiera de ellos tiene que pasar por el aro como un fulano de Jaén», sentencià el caporal Novoa. «Vamos a ver, Rivera "va demanar a continuació al tal Rivera" ¿qué idioma hablan los españoles?». Va fregar-se les mans de satisfacció el tal Rivera. «El castellano», va respondre. «Así es» "va admetre el caporal Novoa. I per tal de sintonitzar en l'esperit globalitzador que es desprèn del Decret d'Humanitats, va aprofundir en la pregunta. «¿Y qué más?», va demanar. I ja que no obtenia resposta, la va donar ell mateix. «El español y sus dialectos, joder. Y también el vascuence». Respirà alleugerit, com si acabàs de pondre un ou de dos vermells. «Me lo dirás tu, Velasco: ¿Qué es el vascuence?», demanà al tal Velasco. «Un idioma bárbaro», va dir aquest. I afegí: «Y entendemos por bárbaro todo aquello que nos es desconocido». A continuació el caporal Novoa va concedir un descans de mitja hora per a fer el bocata-xoriço, i a la represa de la classe ja va concretar quina havia d'ésser, a Mallorca, l'estratègia d'actuació de l'escamot en cas de detectar la presència de bascs. «¿Y qué nos dice de los mallorquines?», va demanar-li Antúnez al Caporal Novoa. «Poca cosa. Se comportan y hablan como españoles. Bueno, digamos que con matices. Son como los indios, que les gusta adornarse. De vez en cuando se visten con los trajes de la región, pero así como los indios se pintarrajean para ir a la guerra, ellos se disfrazan para bailar». Alçà la mà Velasco. «¿Y si bailan, hemos de dejarles bailar?». Assentí el Caporal. «Sí, sí, que bailen». Va pensar-s'ho més bé, i afegí: «Bueno, aunque sin pasarse ¿eh? Igual son como los indios que bailan y bailan y acaban asaltando un ford». En definitiva, amb aquestes quatre lliçons macarròniques de cultura general, el grup encarregat de descobrir els possibles etarres fa guàrdia als aeroports, ports i carreteres de les Balears. I tal com era de preveure, diumenge horabaixa un escamot d'agents confongueren en Tomeu Martí i el grup de joves independentistes que tornaven d'Arbúcies, amb un grup de bascs que anem a saber quina barrabassada tramaven cantant i rient a la coberta del vaixell procedent de Barcelona. I si és així, que és així, no cal ni dir que estan en disposició de confondre en Tolo Güell amb en Tutankamon. De manera que podem afirmar que ni Louis de Funes i els seus algutzils ficarien la pota de manera més clamorosa. Llevat que la raó sigui una altra, i la realitat fos que els joves els importunaven perquè parlaven català i enarboraven senyeres. En aquest cas, ens torbaríem amb una provocació prou seriosa com per a considerar-nos en dret de demanar-li a la Delegada del Govern que doni la cara. Tanmateix, vist que la cosa va de plors o de rialles, seria ben d'agrair que la donàs voluntàriament.