El seu és un somriure cristal·lí, sincer, el d'un bebè de quatre mesos. Tot sovint l'ensenya a qui li faci la més petita proposta per veure'l. Llavors la petita boca de na Maria s'obre ensenyant les genyives que encara esperen la primera dent i dispara ses galtes al cel. Les té molsudetes, generoses, brillants... fan pessiguera. De cop, el somriure se talla en sec. El seu cos de 67 centímetres es paralitza. Fa un cop amb les manetes i durant un breu segon se li talla la respiració. Acte seguit, el seu plor envaeix el carrer per on acaba de passar un adolescent en una moto amb el tub d'escapament modificat. Gràcies al generador de l'Univers, sigui qui sigui, el pare de na Maria no té cap bazoka, granada, metralleta o fona a mà. Mira la botella de Lacao que hi ha damunt la taula del bar on són asseguts; calcula la distància a la que en aquells moments es troba el motorino ensordidor i, per sort, abans de fer el gest d'agafar"la, la glopada d'instint assassí cavernari remet. Llavors es dedica a calmar na Maria. Li eixuga els ullets, li diu parauletes agradables, l'agafa en braços quan torna a passar una altra motocicleta que sembla dur arrossegant una traca de les que amollaven quan sortien els nuvis de l'església. I ja hi tornam a ser. On són els municipals? On és el batle? Les autoritats? El sentit comú? En torna a passar un altre. Uep, aquest ja és el segon pic! Fill de ta mare! Maria, guapa, ara partim, no ploris. Que me pots dir què te dec? Tapa"li les orelles, que ara en vénen dues! Que no ho saben que està prohibit passar d'un cert límit de decibels? Beruls! Feis més renou que un tràiler, un tractor, cinc cotxes i un circ amb elefants i orquestra plegats! Tots ho hem estat d'adolescents, però si alguns no tenen coneixement, hi hauria d'haver qualcú que ens defensàs del seu narcisisme. Mira que hi ha maneres de cridar l'atenció, idò havien de triar aquesta. És la perenne i maleïda moda del tubarro, el Metra Kit o com li diguin ara. Ja que les autoritats (in") competents sembla que no fan res per aturar aquests malsons amb rodes quasi enlloc (he tengut el disgust d'escoltar tubarros de totes les mides tant aquí, a Mallorca, com a Catalunya i m'imagín que a les altres illes passa tres quarts del mateix) des d'aquestes retxes vull proposar una solució. Al·lotes del món, fèmines adolescents en edat de merèixer, uniu"vos: despreciau olímpicament tot aquell que vagi atemorint bebès amb les seves ridícules motetes amb complex de Harley Davidson. En canvi, als que van en motocicletes amb tub d'escapament de fàbrica o, encara millor, en bicicleta, llençeu"los mirades seductores, invitau"los a copes, convidau"los a les vostres festes... és una idea ridícula, ja ho sé, però també és ridícul que un inconscient de setze anys vagi deixant sorda la gent pel carrer i ningú no li digui res. O no? El que els ha venut que amb això guanyaran potencia o atractiu sexual els ha ben enganyat. L'únic que guanyen són mirades assassines i brams d'infant. És clar que hi ha persones a les quals tocar allò que no sona els agrada més que un bebè el pit de sa mare, siguin o no adolescents.