El catalanista, el nacionalista, quan xerra amb un altre o escriu sobre la situació i condició del país sempre sol lamentar-se. Els comentaris, de vegades, són una queixa contínua contra una maledicció que ens fa vulgars, trepitjables, ordinaris, mediocres, com si fóssim una raça que passa gust de tirar pedres a la pròpia teulada i de veure com hi plou (plou?) a dins i tot es fa malbé.
No vull, ara, explicar perquè som així o perquè tenc aquesta impressió tan ominosa dels meus conciutadans. Potser som jo l'homenet verd que té una visió pedant i despòtica del país, que som massa seriós, que tenc una certa atracció pel patiment i tot això no em deixa mirar de manera desinhibida el meu entorn social i humà. Uns, tan preocupats per fer doblers el més aviat possible i altres, tan preocupats per imaginar una Mallorca diferent, una Mallorca culturalment rica, econòmicament sostenible i socialment cohesionada.
Segurament no hi ha terme mig entre les dues posicions, segurament és impossible incorporar el sector pesseter i punyeter a qualsevol projecte cívic com ja escrivia la setmana passada i també és difícil que el sector minoritzat vegi el món des d'una altra òptica que la que hem fabricat al llarg d'anys de repressió, marginació i colonització.
Sé que el que estic plantejant és una fal·làcia, però ara em serveix com argument tot i saber que les etiquetes no admeten matisos ni aclariments. Em serveix, perquè això és el que ara passa en política, en agricultura, en cultura, en turisme... Els que pensen en termes de civisme i de civilitat i els que no volen ni lleis ni ordre que pugui condicionar els seus interessos particulars.
En el fons estam en un debat sobre identitats polítiques, entre els que volen camp lliure per actuar i els que volen una gestió eficient i solidària d'algunes de les activitats econòmiques que podem manejar des d'aquí. Si anam més enfora podem parlar de dos paisatges en conflicte la qual cosa, en parlar de paisatges, ens fa dir que hi deu haver dos països i, per tant i malauradament, hi ha fractura social. I això sols s'arregla a base de pensament comunitarista i hores i hores de discussió que exigeixen esforç, alguna renúncia i posicions clares. I és que la mateixa consistència i solidesa "no les formes" que mostra ara el sector campi qui pugui ha de saber mostrar el sector civil perquè precisament és aquest sector i no l'altre el que ha decidit de fa anys carregar amb la feixuga responsabilitat de defensar tot el país.
Tot el país; segurament per això l'Obra Cultural té per costum de fa uns anys fer participar representants de les elits econòmiques en les seves convocatòries cíviques. S'ha dubtat sobre el bon gust d'aquestes invitacions, però no hi ha cap altra sortida que els ponts quan es vol superar una fractura com la que pateix la societat mallorquina. La mateixa correcció i educació amb la qual fou escoltat el Sr. Vicens a ses Voltes és la que voldríem per al batle de Son Servera, per a la consellera Rosselló o el conseller Mayol quan, civilitzadament, volen fer marxar les lleis i les institucions que tenim. O és que han de dir dels mallorquins en conjunt que no tenim remei?
