algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
21°

Personatges curiosos (III)

En Moix era el president de l'Acció Catòlica i emparava molta gent necessitada. Aquella al·lota, des dels quinze anys, li agraïa els favors i les atencions que tenia amb sa mare viuda. En les relacions clandestines, a la vida real, hi ha més resignació que sordidesa. I a l'edat provecta la tendresa és més important que la luxúria. Així i tot, la impotència és un destorb. I el metge ja li ho deia, que no abusàs d'aquelles píndoles. Però la passió residual, amb una joveneta amatent, pot ser més reconfortant que molts d'anys de vida rutinària. El risc era assumit de grat.

El rector de la parròquia va fer com si no ho sentís, quan algú va insinuar la inconveniència d'un enterrament en lloc sagrat. El funeral va ser magnífic.

El vespre anterior, a les dotze, aquella al·lota, que havia sortit al carrer amb camisa de dormir, cridava horroritzada: «És mort, ajudau-me!» l l l
El Marquesito, per causes insondables, havia anat a parar a la nostra Residència Universitària. Era un estudiantet foraster i molt fi. Per això li havíem posat «El Marquesito». En Jaume, en canvi, encara era una mica més groller que nosaltres i xalava fent-li l'abús. Tots dos festjaven i escrivien diàriament cartes a les seves al·lotes. En Jaume, entre full i full, participava en les tertúlies, generalment escatològiques, que s'organitzaven a la seva habitació. I el Marquesito es feia el distret sempre que la conversa, cosa freqüent, derivava cap a temes poc elegants. Però un dia en Jaume li atzibà frontalment: «I tu què fas quan na Matildita té la menstruació?». Aquí, el Marquesito, altiu i displicent, sense dissimular la indignació va exclamar convençut: «Mi Matildita no tiene estas porquerías!» l l l
En Marcel era ric i molt generós: subvencionava l'equip de futbol i es deixava plomar a les timbes que li organitzaven els amics. I després encara els convidava a grans tiberis i, si el cos ho demanava, a visitar cases de perdició de Ciutat. Només tenia una aspiració en aquest món: que el tractassin amb el respecte i la deferència que es mereix un senyor. No li agradaven gens les familiaritats. El poble, que no és mai agraït, va liquidar la qüestió amb una burla cruel: li deien «don Tu». l l l
L'amo en Biel era un pagès jubilat que no havia sortit mai de Mallorca. Per això li va fer molta il·lusió anar a Itàlia amb els altres membres de la Societat Recreativa del seu poble. Però cada vegada que l'autocar s'aturava per contemplar unes ruïnes romanes es posava de mal humor i pegava capades de desaprovació. Els companys intentaren animar-lo fent-lo participar de la bulla general: «I què trobau de tot això?», li digueren festivament. L'amo en Biel, aquí, no pogué més i va rebentar: «I què he de trobar, vatualmón, de tants de jornals perduts!» l l l
En Ticoulat, el dentista, tenia la consulta damunt la fusteria de can Maiolé (ara ja no hi ha fusteries cèntriques i els dentistes es posen a carrers elegants, però quan jo era nin l'urbanisme no era tan classista). Aquella pobra dona havia consentit, per fi, a passar el suplici d'una extracció i es preparava per acceptar, dòcilment, la manipulació del seu barram. Una injecció d'anestèsia solia ser suficient, però el dentista es va voler assegurar i, mentre colpejava suaument el queixal corcat, li va demanar si sentia res. I la pobra dona, que sí, amb el cap. Una segona injecció va tenir les mateixes conseqüències. I la tercera també. El dentista, desorientat, no va poder reprimir un to d'incredulitat i d'indignació: «Però què putes sentiu?» li va demanar. «La serradora d'aquí a baix!», va contestar la pacient amb la contundència de qui sap que diu una obvietat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.