A les primeries de l'any 1996, quan el boom d'Internet tot just començava a insinuar l'abast de l'impacte d'aquesta xarxa mundial, el Congrés americà ja havia promulgat la llei per la decència de les comunicacions, coneguda com la CDA. Aquesta llei era una de les primeres maniobres, barroeres i a la vegada subtils, de les que tenien per objectiu limitar amb qualsevol excusa la llibertat d'expressió en un mitjà de comunicació entre persones que començava a donar mostres d'una potència i abast mai no imaginats, ni tan sols pels seus creadors i desenvolupadors. En aquell moment, l'excusa era que calia protegir els infants de la pornografia. Amb molt de seny, el Tribunal Suprem dels Estats Units va derogar aquesta llei atès que conculcava principis constitucionals bàsics. La reclamació havia estat interposada per la Fundació Frontera Electrònica (EFF), una ong que havia nascut justament amb l'objectiu de promoure l'accés universal al ciberespai, ensems que protegir els drets dels seus usuaris davant les previsibles envestides de multinacionals i governs per fer-se també amb el control de la xarxa. Envestides que, sigui dit de passada, no han acabat ni d'un bon tros, ja que basta mirar, per exemple, les actuals pressions per crear una ciberpolicia global (quina por!), que han trobat una magnífica justificació en els darrers incidents de virus i atacs al funcionament normal de la xarxa.

John Perry Barlow, ranxer retirat de Wyoming, autor de les lletres d'algunes cançons del grup Greatful Dead, columnista de temes tecnològics, dissident cognitiu, activista del ciberespai i cofundador de l'EFF, havia estat convidat aquell any a xerrar en el fòrum econòmic mundial de Davos, que reuneix el qui és qui de l'economia mundial durant una setmana del mes de febrer de cada any. Des de Davos estant i empès per l'ambient, Barlow va escriure i distribuir per Internet un manifest, la Declaració d'Independència del Ciberespai, en el qual denunciava l'atemptat que significava per a la llibertat d'expressió la CDA. Aquesta declaració, a més, conté una definició, un xic romàntica, tot s'ha de dir, del que és o hauria de ser el ciberespai i com s'hi hauria de regular, de forma natural, la convivència. Tot això ve a tomb, perquè el maig d'aquell any, mentre intentava organitzar un curs d'estiu sobre el ciberespai a Palma, vaig veure en Barlow en un programa de televisió i vaig tenir la idea de convidar-lo a venir a Palma, per parlar de les seves visions i experiències. Amb no més de mitja dotzena (en total) de correus electrònics ens vàrem posar d'acord i, avançant ell el cost del bitllet des de Wyoming, va venir a Palma. A més d'obsequiar-nos amb una magnífica xerrada, durant tres dies vàrem tenir l'oportunitat de fer llargues xerrades amb aquest pioner de la xarxa, xerrades que hem pogut continuar adés i ara, presencialment i a través d'Internet. I tot va començar amb un e-mail, escrit en un anglès macarrònic, des d'un lloc del que, segons la seva pròpia confessió, pensava que, a tot estirar, podia rebre senyals de fum per comptes d'un correu electrònic que, per altra banda, era l'única evidència que ell tenia de la meva existència fins que ens vàrem trobar a l'aeroport de Palma el dia i hora convinguts. Voldria remarcar que Barlow és només el primer d'una llarga llista de persones que he tengut la sort de conèixer gràcies al ciberespai que, inclou entre d'altres, un dels seus creadors, Vint Cerf.

Tot just quan començava a donar per perdut aquest caire ingenu de la xarxa i dels seus pobladors primerencs, al bell mig del terrabastall provocat pel virus «iloveyou», vaig rebre un e-mail tot sospitós d'una persona que havia trobat la meva adreça electrònica a Internet i que deia ser una estudiant alemanya que ha de venir a Palma a fer unes pràctiques aquest estiu. N'Anna, a qui no conec de res, em demanava ajuda per resoldre un problema relacionat amb la seva estada. Em poden creure que el primer instint va ser descartar el missatge, però m'hi vaig repensar i vaig optar per demanar-li més informació: qui era, de què eren les pràctiques i detalls similars. M'ha contestat i li he facilitat el contacte amb serveis especialitzats. Avui m'ha vengut bé contar aquesta història, una de les moltes que passen cada dia en el ciberespai i que, tot i que no acostumen a sortir en els diaris, mereixen ser conegudes, perquè mostren l'esperit real del que és la xarxa: un mitjà de comunicació entre persones. I m'és ben igual si em prenen per un innocent irrecuperable.