Es veia venir. Bé, no és que es ves venir, és que ja era aquí. Diuen que la millor manera d'intoxicar l'opinió pública és intoxicar primer els que s'hi dirigeixen directament, les corretges de transmissió, els periodistes. Fa dies "setmanes, potser mesos" que s'havia intensificat la lluita contra qualsevol manera de nacionalisme, en la santa creuada de reduir-nos tots a varietats regionals uniformades. Diumenge, Jordi Pujol s'afegia a les veus d'alerta. La Diada que organitza l'Obra Cultural Balear supòs que ara és més necessària que mai, però també s'haurà d'afinar més que mai en l'exposició de greuges i d'objectius a assolir.
En aquesta feina de convertir periodistes en agents tòxics de l'opinió pública, vet aquí una demostració potser fins i tot una miqueta massa impúdica. Luis del Olmo acaba de dir «Tengo más miedo a Arzalluz y a su monaguillo Egibar que a Otegui».
Luis del Olmo no és de la COPE, tan sols. És un dels periodistes més independents que treballen en aquest país, però això no constitueix cap garantia d'immunitat, com és natural. Servidor no crec que es tracti ara d'anar a saber si Otegui fa més por que Arzalluz o viceversa. Es tracta de saber quins motius hi ha perquè Arzalluz faci por, quines raons objectives hi hauria darrere d'aquesta sensació de por que diu patir, en major o menor mesura, el senyor Luis del Olmo. Sempre amb el benentès que ni Arzalluz ni el PNB es dediquen a posar bombes ni conviden ningú a fer-ho, de què es té por, a Espanya, quan es parla del País Basc? Jean Clair, director del Museu Picasso de París i que es declara, en principi, reaci als nacionalismes, diu que, no obstant aquest sentiment genèric, tot canvia quan sent amenaçades unes maneres de viure la vida, unes cultures, quan veu amenaçats els drets de les minories. No entendríem aquesta creuada contra els nacionalistes bascs moderats sinó en un context més ampli, el context que converteix en nacionalistes persones habitualment reàcies als nacionalismes com Jean Clair. Els nacionalismes ens poden, fins i tot, causar tota forma d'aprehensió, fins que s'atempta contra uns drets legítims. L'excés verbal de Luis del Olmo "boutade o no" té la virtut, si més no, de precisar encara més el lloc, el dia i l'hora que vivim. I n'hi ha de millors.
