Fa uns dies vaig tenir el gust de participar, convidat per la Fundación Rafael Alberti, a unes jornades de Poesía última que tingueren lloc al Puerto de Santa María, ciutat natal del gran poeta de Marinero en tierra, Sobre los ángeles o La arboleda perdida, entremig de Jerez i Cadis. Això de la Poesía última volia dir que els que havíem estat convocats allà érem poetes joves, o més o menys joves, agrupats dins una antologia que ha aparegut no fa gaire, firmada per Basilio Roderíguez Cañada i que es titula Milenio. Ultimísima poesía española. Procedíem de pertot arreu: això és, de la cultura castellana, de la catalana, la gallega i la basca o euskaldun. No cal dir que vaig passar, juntament amb els altres companys catalans, Eva Rumí i Vicenç Llorca, uns dies fantàstics en el Puerto de Santa María, assistint a molt interessants ponències sobre l'obra d'Alberti o a moltes i diverses lectures de poesia dels allà reunits, i també degustant amb passió els pescaítos, els mariscs i els finitos de merescuda fama en el món mundial. I cal afegir, a més, que foren dies passats en un clima, com diuen els cursis, d'harmonia i bona convivència entre tots, cosa francament remarcable atesa la diversitat lingüística i cultural allà reunida i tenint en compte com s'està posant, d'un temps cap aquí, el tema aquest de les espanyes. Això em va fer pensar en el valor afegit, més enllà de l'estrictament literari, d'unes jornades plantejades d'aquesta manera. Vull dir que és curiós, i trist, constatar que les relacions entre la gent de les lletres i el pensament castellana, catalana, basca i gallega eren molt més habituals i fluides durant els anys espantosos del franquisme que en els últims vint-i-cinc anys d'instauració i consolidació de la democràcia, al llarg dels quals no han fet més que diluir-se i afeblir-se. Contra Franco es lluitava millor? No, no es tracta d'aquesta cançó, de cap manera. Bona prova d'això és que tots els reunits per la Fundación Alberti érem molt i molt petits quan finalment la bèstia va fotre el pet, amb perdó, de manera que, per fortuna, no haguérem de lluitar contra ell ni poc ni gens. No: al que em referesc és a la constatació que el nostre estat de les autonomies i el nostre inqüestionable marc constitucional han estat clarament dissenyats per afavorir la disgregació i la incomunicació entre les cultures que coexisteixen en aquest presumpte estat plurinacional que no menys presumptament ens empara. El famós article no sé quants de la Carta Magna, que prohibeix explícitament les federacions de comunitats autònomes, i les actuacions dels successius governs centrals que hem tingut, d'un color o de l'altre, són bons testimonis d'aquesta voluntat disgregadora. Una voluntat que, en lloc d'anar cap a la cohesió i la unitat que tant prediquen, va cap a la creació de perifèries i subperifèries, de prejudicis i de tòpics, de malfiances i d'incomoditats. Un senyor de Lleida, per exemple, es pot sentir tan lluny de Barcelona com de Balears o el País Valencià, per no dir res de Madrid, Lugo, Sant Sebastià o Madrazo de los Chicharros. I això, home, és molt lleig. Així no anam enlloc. Per això és més de lamentar la majoria absoluta del PP, que ja comença a ser exercida, amb prudència però amb contundència, i més de lloar notícies com la del conveni entre el Govern de les Illes Balears i la Generalitat per tirar endavant iniciatives conjuntes de caràcter cultural, com aquest Institut Ramon Llull que han anunciat no fa gaire i que no podem més que desitjar que arribi a bon port.
Allà en el Puerto de Santa María, el molt bon poeta Jaime Alejandre, personatge extraordinàriament simpàtic i més madrileny que el Oso i el Madroño, comentava que Espanya és, ja, un país clarament federal, i que seria urgent que els governants s'afanyassin a revisar la Constitució per tal de donar legitimitat i forma legal a aquesta realitat palpable. Tant de bo la lucidesa de Jaime Alejandre, compartida per tots els castellanoparlants que vaig conèixer allà i, n'estic segur, per molta més gent del que ens volen fer creure, s'encomani als personatges que ens tallen el bacallà per devers les Corts. El resultat, no n'hi ha cap dubte, seria una convivència ciutadana molt més tranquil·la, i, com deia el poeta, pròspera i feliç.
