Un conco meu tenia una vaqueria devers l'aeroport. Hi havia un safareig i de nins hi anàvem a posar-nos en remull. L'aigua era sempre molt freda, fins i tot els dies més calorosos; s'havia d'estar avesat a nedar en aquella gelor. La baixa temperatura s'aconseguia per la circulació contínua. Sempre, a tota hora, treien aigua del pou, la passaven pel safareig i anava a regar els alfaus amb els quals alimentaven les vaques. D'això que cont deu fer ja trenta anys o més. Així, doncs, que jo me'n recordi, fa ja una trentena anys que l'aigua extreta dels pous del llevant de Palma era salabrosa i sols servia per l'alfaus. A la banda de Campos passà exactament el mateix cap a finals dels vuitanta i allà coincidí la salinització amb les subvencions europees per retirar vaques, la qual cosa abocà la comarca a la inactivitat agrícola. Pel mateix temps el Parlament acordà protegir Es Trenc i els campaners veren en aquesta decisió una gran injustícia. Per què ells no podien abocar-se, també, a urbanitzar i explotar la seva costa?

Amb tot això vull dir que el problema de l'aigua, el problema de la sobreexplotació dels aqüífers és un problema antic al qual mai s'ha pensat donar-li una solució duradora. Quan ara venten el foc des de la presidència d'Emaya ho fan volent amagar les causes vertaderes de la manca d'aigua. Els problemes que tenim o tendrem més endavant no són per mor de la sequera ni per l'obstinació de la consellera Rosselló de voler encarar un tema difícil aplicant solucions de sentit comú perquè el seu pla de xoc té més de lògic que no pas de verd.

Fa estona que sabíem que sobreexplotàvem els aqüífers. Primer va ser la salinització, després pous autoritzats o permesos, viatges d'aigua, el trasvàs des de la Marineta cap a Palma-Calvià, l'operació «barco», la dessaladora... Qui hi ha al darrere de tot aquest rosari de despropòsits? Una administració autonòmica disposada a deixar fer, una administració central que apedaça amb Móstoles i dessaladores a les quals s'hi afegeix una administració local que es presenta davant la ciutadania com la consciència de la catàstrofe, una catàstrofe bíblica, responsabilitat exclusiva dels pecatots dels governants autonòmics. Però, es tuda o no es tuda aigua a les canonades? És fàcil o és un calvari voler posar un comptador per habitatge?

Amb tot això jo hi veig una campanya molt més dura que la simple campanya política d'erosionar el govern. Tres són les fites que persegueixen els despreocupats per l'aigua. En primer lloc fer-nos creure que la solució existeix i està en la gestió tecnocràtica capaç de reparar els efectes negatius de l'abús que hem fet. Ens presentaran aquestes solucions tecnològiques "dessalar o importar aigua" com solucions neutrals, independents de l'organització social o l'orientació econòmica. Un cop assumit això i fetes les grans inversions necessàries amb capital públic repartit a parts equilibrades entre els municipis, l'autonomia, l'Estat i la Unió Europea, vendrà la segona part. Com que, ens diran, la gestió pública és ineficaç convé privatitzar el proveïment d'aigua i s'obrirà un concurs que guanyarà qualsevol empresa amiga. Acabat aquest cicle, serà quan recolliran la idea que l'aigua és valuosa, imprescindible i que cal posar-li un preu perquè tothom sàpiga el que de veritat costa. Serà aleshores quan, a més d'haver romput l'equilibri de l'aigua, també haurem romput amb aquell costum dels regants que diu que mai no es pot negar a ningú servir-se d'aigua, que hem d'obrir el nostre espai privat perquè hi puguin circular els canals que proveeixin els nostres veïns.