A la cimera de la Unió Europea que comença demà a Lisboa, està previst aprovar una iniciativa política que té per nom eEuropa, així amb una e rara davant Europa, que ve a fer el mateix paper que la d'e-mail, el nom anglès del correu electrònic. Fa mesos que el document que explica els detalls d'aquesta iniciativa està disponible a Internet i, si va a dir veritat, el seu contingut és molt notable per diverses raons. En primer lloc, la declaració de principis que el justifica comença per deixar ben clar que les tecnologies de la informació han convertit aquests temps que vivim en una època crucial, ja que ens han col·locat davant una oportunitat única per crear riquesa i signifiquen un desafiament social per a tota la Unió. Per consegüent, cal que tots els seus membres actuïn conjuntament per tal que la societat de la informació sigui modelada d'acord amb els valors i principis dels seus membres, aprofitant al màxim les seves potencialitats.

Declaracions com aquestes se'n deuen fer una partida grossa cada dia, però poques fixen terminis per a la realització de cada una de les deu accions concretes que, segons els impulsors d'aquesta iniciativa, cal emprendre per encarar aquest desafiament. Com no podia ser altrament, el primer i principal objectiu per cobrir és introduir en l'era digital i posar online cada ciutadà, llar, escola, negoci i administració de la Unió Europea. Hi ha feina, però resulta bastant clar que qualsevol altre plantejament l'única cosa que pot fer és augmentar les diferències entre els que tenen i els que no, i deixar aquests darrers fora de qualsevol esperança. La contundència d'aquest objectiu queda palesa en cada una de les accions que enumera el document, però sense cap casta de dubte, la primera d'aquestes accions és la bàsica i essencial en qualsevol plantejament de futur, i no és altra que començar pels més joves.

La iniciativa fa explícita la necessitat que, abans de la fi del 2001 totes les escoles, incloses aquelles que estiguin en àrees menys afavorides, han de tenir accés Internet. Abans que acabi el 2002, tots els professors han d'estar individualment equipats i entrenats per accedir a Internet i als recursos multimèdia i, cap a la fi del 2003, en el moment de deixar l'escola, tots els alumnes han d'estar alfabetitzats des del punt de vista digital. I, si em permeten el parèntesi, aquí encara discutim els comptes de les transferències educatives. Des d'aquest punt de vista, i des de qualsevol altre, resulta incomprensible i impresentable que hi hagi cap formació política arrelada a la nostra terra que s'oposi a demanar més diners per invertir en educació. Fet i fet, resulta encara més incomprensible que els representants del govern espanyol que, amb tota seguretat, votaran a favor d'aquesta iniciativa, siguin del mateix partit que, aquí a ca nostra, s'ha oposat a demanar més dotacions econòmiques per al sistema educatiu no universitari balear. Però això, com moltes altres coses, són figues d'un altre paner.

El document d'eEuropa comença per educació, però no hi acaba. També explicita d'altres objectius com, per exemple, la creació d'una Europa alfabetitzada digitalment i que estigui suportada per una cultura empresarial emprenedora, disposada a finançar riscos i desenvolupar noves idees, tot assegurant que aquest sigui un procés que inclogui tothom i reforci la cohesió social. Les accions que enumera, a més de l'educativa, fan referència a abaratir els costos d'accés a Internet, accelerar el comerç electrònic, una Internet ràpida per universitats i centres de recerca, la generalització de l'ús de targes intel·ligents que garanteixin la seguretat en l'accés electrònic, participació electrònica per als discapacitats, serveis de salut online, l'administració accessible electrònicament per a tots els ciutadans, i així fins arribar a deu. Com en el cas de l'educació, cada acció va acompanyada d'un calendari de realitzacions que no va més enllà del 2003, és a dir que fermen ben curtet, com ha de ser. Malauradament, tret d'alguna referència a l'iniciativa privada, enlloc no s'especifica d'on han de sortir els diners per fer tot això i, per consegüent, serà molt difícil poder assolir molts d'aquests objectius, però per demanar que no quedi. Tanmateix, devers el maig del 1968, aquells que encara no ho sabien, varen poder aprendre que calia demanar coses impossibles, ja que les altres, tard o d'hora, vendrien per elles mateixes.